The Rapture

La banda que recol·locava el post-punk més ballable a l'atlas musical del nou segle segueix picant. Amb aquell molt aconsellable segon disc, "Echoes" (Universal 2003), els de Nova York és colocaven en moltes boques, orelles, llistes i discoteques. Un tema com "House of jealous lovers" entre d'altres ha de sonar en qualsevol sessió de DJ que tingui ganes d'apunyalar neurones i moure esquelets i cabelleres. Estrenen segell propi i ho fan de la mà del duet britànic Simian Mobile Disco.
The Rapture- Whoo! alright yeah... uh huh (Simian Mobile Disco remix) ("Whoo! alright yeah... uh huh 12" Throne of Blood 2007)

Tokyo Police Club

Quan s'ajunten quatre joves gamberrets desubicats i que a sobre saben tocar instruments el resultat com a mínim tendeix a ser catxondo. En aquest cas va un pèl més enllà i inclús hi trobem un tant de talent. Aquest quartet de Toronto debutava l'any passat amb un EP anomenat "A lesson in crime" publicat per Paper Bag i a l'espera de noves encara el passejen. Aquí tenim un dels temes d'aquest EP en directe.
Tokyo Police Club- nature of the experiment (Live on "Dinner with a band")

Dr. Dog

Des de Filadèlfia, aquesta banda debutava l'any 2001 amb un pop-rock independent d'escola DIY (do it yourself). Després de voltar pel món telonejant noms més reputats i presentant la seva proposta entre Guided by Voice i Apples in Stereo reben la bareta màgica de Beck Hansen, Beck pels amics. Acaben de publicar nou disc, "We all belong" (Park the van), el disc al que pertany la versió original d'aquest tema.
Dr. Dog- the girl ("The girl" 7" Pack the van 2007)

Rainer Maria Rilke

"Som solitaris. Hom pot enganyar-se i obrar com si no fos així. Tanmateix, és molt millor reconèixer-ho, encara més, viure a partir d'aquest coneixement."

Cartes a un jove poeta 1929

The Chameleons

Neixien a principis dels 80 a Manchester. El seu pop-rock atmosfèric i fosc gairebé passava d'incògnit pel gran públic degut segurament a que estaven fora de corrents majoritaris i modes cojunturals. Fa quatre anys van publicar el seu últim disc fins la data però ens centrarem en les seves primeres i sens dubte més interessants gravacions. Actualment trobem moltes bandes que s'apropen al seu so, algunes inclús sense saber-ho. A nosaltres temes com aquest ens segueixen fascinant.
The Chameleons- up the down escalator ("Script of the bridge" Statik 1983)

Kyp Malone (TV on the Radio)

A aquestes altures ja és indiscutible la validesa de TV on the Radio dins l'escena rock actual. Amb només un parell de disc han sabut fer-se un nom amb un estil propi que no fa més que recollir herències blanques i negres de la història moderna i construir un discurs efectiu i incomformista. Aquí però, el que penjo és un acústic d'un dels guitarristes del grup, Kyp Malone, en solitari. Lluny de la intensitat i els murs de so que ens ofereix al complert aquí trobem les entranyes d'un dels grans temes de "Return to cookie mountain" (4AD 2006).
Kyp Malone- playhouses (acoustic live on Má Fama)

Schooner

Una banda nova de Chappel Hill, una ciutat de Carolina del Nord que gràcies a la seva activitat universitària ha estat bressol d'una escena rock interessant. Schooner neixien fa un parell d'anys però acaben de debutar en llarg. Indie-rock de manual que tant veu d'uns Beach Boys com d'uns Magnetic Fields. La cançó que us proposem és efectiva i resultona. Aconsellables.
Schooner- carrboro ("Hold on too tight" 54º 40 or fight 2007)

BARR

M'agrada aquest tema. M'agrada molt aquest tema. Fa dos dies que l'he descobert així com a l'autor i ara recordo perquè m'agrada invertir temps en la música. Com a referències només puc anomenar The Fall o Pavement però ell és molt més simple. Ell és Brendan Fowler. Un noi de Berkeley que al batxillerat tocava amb uns que més endavant es convertirien en Animal Collective. Connexions i coincidències a part, d'altra banda descobertes per un a posteriori i que poden dur a engany, m'agrada. Ho havia dit oi? L'emoció... Aquest tema segur que el poso a tots els recopilatoris de l'any. Simple i directe. No es diu amb raó que les bones idees solen ser les més senzilles?
BARR- the single is the song ("Summary" 5 Rue Christine 2007)

Camera Obscura

La banda de Glasgow ens regalava l'any passat un dels temazos de l'any i per tant ja de la nostra vida: "Lloyd, I'm ready to be heartbroken". També era un dels títols de l'any. Això de predisposar-se a una bona hòstia... S'estrenaven l'any 2002 en la línea pop d'uns Belle & Sebastian un pèl menys pulits però igual d'efectius. Aquest any publiquen nou disc però aquí us ofereixo una versió d'un hit oblidat de Sony & Cher.
Camera Obscura- baby don't go (versió en directe d'un tema de 1965 de Sony & Cher)

The Aliens

Aquesta seqüela de The Beta Band sobre el paper té molt bona pinta però sorpren en negatiu. Han publicat "Astronomy for dogs" (EMI/Pet Rock 2007), un disc que lluny de la psicodèlia personal i hipnòtica de la tropa Beta decepciona per convencional. Igual és que, com deia, sobre el paper feien fregar les mans. Aquesta remescla dels fantàstics Hot Chip funciona i, aquí sí, hipnotitza.
The Aliens- robot man (Hot Chip remix) ("Robot Man" single EMI/Pet Rock 2007)

Japancakes

Per sort, en el món de la música hi ha projectes atrevits. Alguns més afortunats que d'altres. Aquest que proposem n'és un dels curiosos i solucionats amb bona fortuna. Aquesta banda instrumental d'Athens versiona de principi a fi el clàssic de My Bloody Valentine "Loveless" (Creation 1996), un disc que Kevin Shields va trigar més de dos anys en fabricar. Per alguna cosa és i serà un àlbum que suposava un punt i a part en la música de guitarres més voladora. Aquí tenim el tema que obre el disc. Les veus i les guitarres distorsionades de l'original és converteixen en xelo i slide-guitar.
Japancakes- only shallow ("Loveless" Darla 2007)

Arthur & Yu

Debut del duet i estrena del nou mini-segell de Sub Pop, Hardly Art. El disc es diu "In camera", un nom molt adient pel pop ianqui delicat amb aires retro i de baixa fidelitat que facturen aquesta parella des de Seattle. Candidesa i solidesa. Com si la Velvet Underground hagués tirat cap a les cançons de bressol.
Arthur & Yu- come to view (sond for Neil Young) ("In Camera" Hardly Art 2007)
Arthur & Yu- there are too many birds ("In Camera" Hardly Art 2007)

Young Marble Giants

Un banda amb un sòl disc i ambdós són fonamentals en qualsevol discoteca que valgui la pena. Inclús us diria que si només volessiu tenir 500 CDs, aquest hi hauria de ser. Domino acaba de reeditar "Colossal Youth" amb un directe més cares b i demos. Eren de Cardiff, Gales, i representaven un punt i a part dins l'escena new wave / post punk de principis dels 80. El seu disc sona actual i seminal. Repeteixo, imprescindibles.
Young marble Giants- searching for Mr. Right ("Colossal Youth" Rough Trade 1980)

Kanye West

El nou rei Mides del hip hop ianqui. Nike ha fet sabates amb el seu nom i no es treu els seus Louis Vuitton ni per anar a buscar bolets. Acaba de publicar nou disc i segur que s'inflarà a vendre'l. Des del seu primer disc "The College dropout" (2004) fins a totes les produccions i colaboracions que ha dut a terme han tocat el cel, econòmic és clar. Aquí tenim un dels talls més ballables del seu nou disc. Electo-funk amb aires vuitanteros i vocoder incorporat. ¿Quién da más?
Kanye West- stronger (A-Trak remix) ("Graduation" Roc-A-Fella/Def Jam 2007)

Jens Lekman

Aquest suec de 26 anys es posava a mig món a la butxaca amb els seu primer disc "When I said I wanted to be your dog" (2004). Amb 14 anys ja tocava el baix en una banda de versions a la seva Goteborg natal mentre anava escribint cançons pel seu compte. Quan va tenir una col·lecció prou suculenta va iniciar la seva carrera en solitari. Pop lluminós i elaborat i a vegades cert aires de cançó d'autor complexa.
Jens Lekman- the opposite of hallelujah ("Night falls over Kortedala" Secretly Canadian 2007)

Black Lips

Són d'Atlanta i debutaven l'any 2003. Van de revival: rock gamberrillo vintage amb aires surenys. S'han anat guanyant el public amb els seus directes. Aquesta setmana acaben de publicar el seu cinqué disc. Fa uns mesos publicaven "Los valientes del mundo nuevo" (2007), la seva estrena pel segell Vice. Aquí tenim un avanç del que ens ofereixen.
Black Lips- cold hands ("Good bad not evil" Vice 2007)

Johnny Cash

Una de les seves mítiques actuacions a les presons americanes: San Quentin 1968 interpretant "A boy named Sue".

I el seu últim vídeoclip. Mark Romanek posa les imatges a aquesta commovedora versió de "Hurt" (Nine Inch Nails)

Smog

Un altre nom fonamental en la història més recent de la música. Smog és Bill Callahan i Bill Callahan és Smog. Aquest pioner del new-folk lo-fi ianqui començava la seva carrera l'any 1992 quan era un post-adolescent recent. L'any 1995 amb "Wild Love" donava el seu primer cop d'efecte sobre la taula amb una obra sense precedents de folk americà transgressor. A partir de llavors ja no parava de fabricar disc imprescindibles, sobretot "Red apple falls" (1997) i Knock Knock (1999). L'any 2001 afegia uns parentesis al nom del projecte pasant-se a dir (Smog) i aquest any 2007 ha publicat el seu primer disc com a Bill Callahan. Aquí us apunto les meves tres cançons preferides de la seva carrera. És una elecció impossible però bé...
Bathysphere ("Wild love" Drag City 1995)
I was a stranger ("Red apple falls" Drag City 1997)
Cold blooded old times ("Knock Knock" Drag City 1999)

Turzi

Sonic Youth meets krautrock meets synth-rock. Aquesta banda francesa liderada per Romain Turzi debuta amb un disc que hipnotitza. Es mouen entre les referències anteriors però també s'apropen al rock psicodèlic que podria servir de banda sonora fictícia i perfecte pel món de Blade Runner.
Turzi- Afghanistan ("A" Kemado 2007)

Bodies of Water

Aquest quartet de Los Angeles debutava l'any 2005. En la línia coral d'uns Polyphonic Spree carregats com uns Arcade Fire canten a Deu amb una ambiguetat que podria fer que també cantessin a l'amor. En directe poden arribar a ser 11 persones sobre l'escenari amb la densitat que això trasmet a les peces. Aquest any han editat disc nou.
Bodies of Water- these are the eyes ("Ears Will Pop & Eyes Will Blink" Thousand tongues 2007)

Edward Gorey

Un apunt d'un ilustrador fantàstic.
No us perdeu el seu abecedari clickant al dibuix.

Zygmunt Bauman

"Sólo el deseo es deseable... casi nunca su satisfacción."
"Uno entiende bien las cosas de la vida cotidiana mientras nadie le pida una definición, y si nadie la requiere, uno no necesita definirlas."
"Como señalara T. H. Marshall, cuando mucha gente corre simultáneamente en la misma dirección hay que formular dos preguntas: detrás de qué corre y de qué huye."

Modernidad líquida 2000

Band of Horses

Com ja comentava fa un mes i mig, Band of Horses van ser una de les sorpreses més agradables de l'any passat. Els podriem situar dient que seria com si Neil Young hagués crescut escoltant l'"OK Computer" de Radiohead però segur que hi hauria alguna injusticia en aquesta definició. Estan a punt de publicar nou disc i en el seu MySpace us podeu descarregar aquest avanç. Anem bé, seguim bé.
Band of Horses- is there a ghost ("Cease to begin" Sub Pop 2007)

Roommate

Un nou grup de Plug Research que vaig tenir el plaer de descobrir l'any passat. Cançó d'autor hi-low-tech. El noi que (con)forma aquest projecte, Ken Lambert ho fa prou bé, sona sobri però complert. Sortia de Colorado passava per Chicago però va acabar a NY. Què li passarà a aquesta ciutat que "quasi" tothom qui hi aterra desenvolupa les seves necessitats creatives. Aquest és un dels casos. I quin estilasso!
Roommate- tuesday ("Songs the animals taught us" Plug Research 2006)

Blitzen Trapper

Uns altres dels elegits per Pitchfork com a discs de l'any. Surten de Portland i acaben de publicar el seu tercer disc. Se'ls ha comparat amb el primer Beck o amb els Pavement de "Wowee Zowee" però tenen coses de Greateful Dead, Pink Floyd o de The Flaming Lips. Una mica de tot i el que és més important quan hi ha tantes referències. Talent per reconduir el inputs adquirits.
Blitzen Trapper- wild mountain nation ("Wild mountain nation" autoproduit 2007)

Portishead

Amb només dos discs van compartir el part del bristol-sound i... els trobem a faltar. No sé on vaig llegir que els seus discs havien envellit malament. Bah! Jo cada cop que els els escolto em falta poc per plorar. Aquí teniu una gravació casolana d'un mini-show sorpresa a un pub de Bristol el febrer passat. Geoff Barrow, Adrian Utley i Beth Gibbons sense artificis. Pell de gallina.

Alina Simone

Va néixer a Ucrània, va créixer a Boston, va començar a actuar pels carrers d'Austin (Texas) i finalment va anar a Nova York on va estrenar-se sobre l'escenari en clubs. La seva veu recorda a Cat Power, com tantes que amb un timbre similar posen les emocions com la seva arma principal. Debutava l'any 2004 amb un EP i fa un mes va publicar el seu primer llarg.
Alina Simone- saw edged grass ("Placelessness" 54º 40 or fight 2007)

Justice

Aquesta parella de productors parisins ja fa un parell d'anys que omplen pistes amb les seves remescles i amb les seves sessions d'infart. Barrejen tot tipus d'estils en la línia de 2 Many DJs però amb un toc de brutícia molt més elevat. Aquest any han publicat el seu esperat disc i no han decebut a la crítica. A mi la veritat és que sí però hi ha alguna perleta que es pot aprofitar. Aquí en tenim un exemple.
Justice- D.A.N.C.E. ("Cross" Ed Bager/Vice 2007)

Caribou

Fa unes setmanes ja feiem referència a Manitoba. Dan Snaith és el nom que s'amagava darrera Manitoba i ara darrera d'aquesta seqüela que no és més que un canvi de nom per temes legals. Acaba de publicar nou disc i segurament és un disc que donarà molt de que parlar. D'entrada el so ens apropa a la psicodèlia seixantera però amb més ingedients que converteixen les seves cançons en un caleidoscopi de sons envolvents sota una melodia i un ritme aparentment senzills.
Caribou- melody day ("Andorra" Merge 2007)

The Beatles

Una obvietat. Sempre m'han donat bastanta grima els Beatles. I no perquè no siguin bons sinó pels seus fans. I no aquells que adoren els Beatles entre molts altres sinó aquells que amb els Beatles se'ls va acabar l'afició a descubrir bona música. Que els fotin, ells s'ho perden però a mi que no m'atabalin els patètics curts de mires i flipats amb la "millor banda de la història". Ejem. Aquí tenim un tema inmens (inclús les Breeders van fer-ne una versió al seu "Pod") d'un disc inmens, de fet, per mi un dels tres millors discs seus.
The Beatles- happiness is a warm gun ("White album" Capitol 1968)

Animal Collective

Després del genial "Feels" (2005), Animal Collective publiquen nou disc. Aquest és el nou single. El vídeo el podeu trobar una xorrada o interessant (jo encara no m'he decidit) però és l'única manera que tinc d'apropar-vos el tema i la banda, sens dubte un nom propi amb un estil de pop aislacionista que els col·loca al capdavant dels autors de pop contemporani d'aquest s.XXI. El tema es diu "Peacebone" i el disc "Strawberry jam" (Domino 2007). L'esperem.

Acid House Kings

Aquesta banda amb nom de reventapistes ve de Suècia i no tenen rés ni de música de ball, ni d'acid ni de house. Fabriquen un twee-pop dolç i melancòlic de factura miniaturista i amb aires retro. Començaven a caminar com a trio l'any 1992 deprés de les decepcions compartides que els provocava la dissolució de Felt i el "Kill Uncle" de Morrissey. Començaven a publicar l'any 2002 i ja duen quatre llargs que podriem emparentar amb Belle & Sebastian o The Cardigans.
Acid House Kings- this heart is a stone ("Sing along with Acid House Kings" Labrador 2005)

Sufjan Stevens

Cantautor i multiinstrumetista (en les gravacions dels seus discs pot arribar a tocar més de 20 instruments), Sufjan Stevens s'ha marcat l'ambiciós objectiu de fer un disc per cada un dels estats que conformen els EUA. Quasi rés. De moment en porta un parell o sigui que encara té feina per estona. I el xaval és tant prolífic que entre mig encara edita altres discs fora de tal magne projecte. Fins el moment, "Illinoise" ha esta segurament el seu disc més aclamat i el que el treia de l'ostracisme indie. Cançons dolces i delicades amb melodies cristallines decorades amb els elements barrocs justos per lluir les seves habilitats. Aquests tema que penjo no és dels seus millors, ni molt menys, però pot servir per apropar-se al geniecillo de Detroit.
Sufjan Stevens- sister winter ("Presents songs for Christmas" Rough Trade 2006)

Castanets

Castanets són la banda de Raymond Raposa i naveguen entre el nou folk, el rock experimental i el country modern. Són de San Diego i acaben de publicar nou disc, "In the vines", el tercer disc de la seva carrera. Al festival Primavera Sound de l'any 2006 es reivindicaven oferint un dels concerts més destacats. Aquí i ara, en comptes de penjar una cançó del nou disc, no he pogut resistir la temptació d'apropar-vos aquest tema que l'any 2004 incloia a tots els CDs que gravava als amics amb "el millor de l'any". Carn viva.
Castanets- three days, four nights ("Cathedral" Asthmatic Kitty 2004)

Calexico

El nom l'extreien de la suma de California i Mèxic. Ells són John Convertino i Joey Burns i surten de Tucson, Arizona, entre un lloc i l'altre. Per tant no és molt difícil preveure com sonen. Entre sonoritats folk-rock desèrtiques, Morricone i mariachis passats de peyote ja arrosseguen una carrera extensa que iniciaven l'any 1997. Cal detacar el seu disc "The black light" (1998) però ara us presento una versió en directe d'un tema d'Arcade Fire en el que part de Calexico aportava la secció de vent.
Calexico- ocean of noise (Arcade Fire cover) (Tucson's Rialto Theater live 2007)

Herman Melville

"así como la calma profunda, simple apariencia, que precede y anuncia la tempestad es, quizá, más espantosa que la tempestad misma -porque, en verdad, la calma no es más que el envoltorio de la tempestad y la contiene dentro de sí como el fusil aparentemente inocuo contiene la pólvora fatal, la bala y la explosión- (...) Todos los hombres viven envueltos en líneas de arpones. Todos han nacido con dogales entorno al cuello; pero sólo cuando los atrapa el rápido, fulmíneo giro de la muerte advierten los silenciosos, sutiles, ubicuos peligros de la vida. Y si eres filósofo, querido lector, sentado en el bote ballenero no sentirás ni una pizca más de temor que frente al hogar, en el atardecer, con un atizador a tu lado en vez de un harpón."
Moby Dick o La Ballena Blanca 1851

A Place to Bury Strangers

Quan una banda debuta i reb la benedicció de Pitchfork comença amb bon peu la carrera. No només pel poder d'opinió que té aquesta pàgina web sinó perquè normalment tenen molt bon ull per pescar la qualitat en l'oceà infinit de discs que es publiquen cada dia. Aquest trio de Brooklyn realment mereix que se li pari atenció. A part d'aquest nom tant tenebrós, extret d'un llibre de poemes d'Aleister Crowley, sonen foscs, parents d'uns Joy Division però amb més revolucions i amb la tecnologia dels nostres dies. Prometen.
A Place to Bury Strangers- to fix the gash in your head ("A place to bury strangers" Killer Pimp 2007)
A Place to Bury Strangers- I know I'll see you ("A place to bury strangers" Killer Pimp 2007)
A Place to Bury Strangers- my weakness ("A place to bury strangers" Killer Pimp 2007)

Wolf Parade

Una altra de les bandes canadenques que estan contribuint a que aquest pais s'hagi convertit en els últims anys en un bressol prolífic de gran part del rock més interessant que es publica. Banda paral·lela d'una galàxia que conformen noms com Swan lake, Handsome Furs, o Sunset Rubdown. Wolf Parade debutaven l'any 2005 a Sub Pop i pel moment només tenen un sòl disc. Un disc que inclou una perla com aquest tema.
Wolf Parade- you are a runner and I'm my father's son ("Apologies to the Queen Mary" Sub Pop 2005)