27 de febrer del 2010

Ty Segall

Membre fundador de la banda Epsilons, fa un parell d'anys iniciava un projecte menys personal però no menys despullat. De fet aquí hi trobarem garatge i psicodèlia, melodies embrutades i contundència sense paliatius. El tio és un punk catxondo però sense bromes. Si teniu veïns irritants punxeu-lo a tota castanya i aquest cop guanyareu.

26 de febrer del 2010

Estúpida Erikah @ Hotel de Matadepera 25/02/2010










Doncs ara sí, la meva banda catalana preferida dels últims mesos aterrava al nostre poble. Ja era hora. Dic preferida perquè els seus directes són gloriosos. Crec que la proximitat no m'encega. Destilen música essencial per tots els racons. La base és un folk i rock i pop contemporani on conflueix tot el bo i millor de la música independent dels últims 20 anys. A vegades inclús més enrere o més al costat. Acaben de gravar un disc que encara no he escoltat prou i que està pendent de publicació. Els temes que inclourà "Decorant interiors, decorant exteriors" desprenen autenticitat i savoir faire. Cançons de pèrdua o d'una quotidianitat detallista, crescendos èpics on dels murmuris es passa als crits estripats o cançons amables impecablement facturades per músics amb talent i amb la comoditat que dona fer les coses que et surten des del més endins. Bé, per resumir, una banda que sobre les taules m'ha donat moments inoblidables i sota les teules regalen estones més que agradables on han apropat a la nostra llengua i amb el seu propi filtre referències com Micah P. Hinson, Arab Strap, Low, Tom Waits, Smog, Johnny Cash, Tindersticks, Sr Chinarro entre d'altres. En aquest cas les referències no castren, despleguen les ales i et (els) fan volar.
Volem el disc al carrer ja!

24 de febrer del 2010

A Singer Of Songs

Tornem al territori narcòtic que més ens apassiona, deu ser l'edat. Aquest projecte personal afincat a Barcelona sona a folk nord-americà cru i directe. Sense floritures innecessàries i transparent i proper com una lent de contacte.

22 de febrer del 2010

Manel @ Cargo London 21/02/2010













Doncs també me'ls he trobat a Londres. Els omnipresents (en aquest cas, merescudament) també actuaven a la capital britànica curiosament un dia en el que per raons de feina em trobava per allà. La intenció no era anar-los a veure però sí que volia visitar el mític club en la sessió del dia anterior de Pantha Du Prince. Era un dissabte i ens vam topar de cara amb un sold-out estrepitós. Doncs ara sí, aniríem a veure Manel el dia següent. L'entrada de la sala, situada al barri de Shoreditch sota un pont de vies de tren, és fantàstica. Només de fora ja promet i el que s'hi programa està a l'alçada o més amunt.
Manel aquella nit acabaven la mini-gira britànica després de passar per Manchester i Glasgow. El concert també va ser sold-out. La colònia catalana acompanyada de part de l'espanyola va omplir la sala a rebentar. El concert bo, com sempre, sense sorpreses. Els millors professors europeus de pe a pa desordenat i la genial versió de Pulp. Idèntic als que han fet durant tota aquesta gira amb la peculiaritat de que els monòlegs introductoris eren en anglès i els versos del públic també, tot plegat amb un accent d'Olot o Barcelona que tirava enrere. Només em queda que seguir felicitant a una banda que amb una música sense excessives pretensions aparents però amb molt bones cançons i lletres properes però fantàsticament elaborades han tornat a demostrar que en català es pot i, de fet, es fa molt bona música. God save Manel!

10 de febrer del 2010

The Avett Brothers













Fa una estona repensava que realment no fa falta inventar res, ni una nota, per fer bona música. Una estupidesa digne d'una ment en blanc o que només se li acudeixen coses com la sopa d'all. Aquest món ràpid i cruel, llefiscós i frívol ens impulsa a la novetat. Tampoc està malament del tot, però aquesta tropa de la Carolina del Nord que ja fa 10 anys que fan discs amb talent i gràcia trista es retroben amb les arrels i ho broden.

Pantha Du Prince
















Aquest és un altre pseudònim d'un productor (com no?) alemany. Minimalisme i foscor, elegància i bona i dura feina. Hendrik Weber mereix sens dubte un espai d'honor en les nostres vides musicals electròniques. El proper dissabte 20 l'aniré a veure al club Cargo de Londres. Cau de vici musical i bressol de talent actual incomparable.

9 de febrer del 2010

Electric President

2 amics amants de la música decideixen muntar un projecte per fer música i tenen la sort de que Morr Music el hi publica el primer disc (i el segon). Ara van per una altra banda però segueixen passant-s'ho bé i, el que és més important, segueixen sent amics. Aquí els tenim, tot i ser de Florida, fent pop modern. A mi al començar m'han recordat a Why? però no sé... Enjoy!

7 de febrer del 2010

The Magnetic Fields


Stephin Merritt és un geni. D'això no n'hi cap dubte. Amb una veu inconfusible i un talent desbordat ens ha regal joies (ja fa 15 anys!) i ho segueix fent. es pot posar sorollós o melòdicament bavós però ha creat una gran escola personal. Un plaer retrobar-lo...