Sempre he tingut una relació
d’amor-odi amb els festivals. L'amor però sempre guanya, al menys en el cas del
Primavera Sound. Per una banda la cara: la màgia del cartell sobre el paper, una orgia
de directes, la millor concentració possible avui al món de bandes apetitoses,
els millors hypes, algun bluff i els clàssics d'ahir i de demà en només tres dies i la
possibilitat de finiquitar-ho amb unes festetes. D’altra banda la creu, el context més
prosaic: cues, solapaments, caminates, presses, preus abusius i altres incomoditats.
En aquesta edició la balança va ser clarament positiva i el secret ha estat molt
fàcil: cero espectatives. Això vol dir: un planning de concerts realista
amb la clara opció de perdre’s noms en principi imperdibles però sobretot prendre-s’ho
amb calma, molta calma.
Anar-hi el dimecres a
canviar la polsera per evitar cues i tantejar el terreny. Adonar-te’n que a The Bots
(suposats hereus de The White Stripes i Black Keys) els hi falten taules, que Guards son una mediocritat insulsa, recordar que The Vaccines tenen tres temes bons però sobretot constatar que farà molt de fred i que les
cerveses valen 5 euros.
L’endemà és dijous. Amb
poques pretensions, recuperes a El Inquilino Comunista i recordes perquè
t’agradaven tant. Amb una estona per veure quatre temes satisfactoris de Wild Nothing i un parell dels
implacables L’Hereu
Escampa, arribes a temps de situar-te a primera fila dels teus estimats Woods. Fan un concert bo,
a mida, que sense ser memorable et deixà un bon sabor de boca, el d’haver aprofitat la
jornada quan tot just comença. La solvència de Tame Impala a la
distància rematen una jornada curta però sabrosa.
Divendres arrenca amb Nick Waterhouse i el seu rock-soul
resulton però prescindible i Merchandise, una banda que m'encanta per recordar-me a uns The Cult més psicodèlics i per fugir de la tentació habitual de seguir els corrents de moda. El meu plat fort l’ofereix Django Django i el seu
pop basat en percusions canviants i a vegades hipnòtiques que sonen com una
maquinària perfecte i efectiva. No canviaran la història però el
seu so compacte i ballable bé mereix un notable alt. The Breeders recuperen sense
gràcia el seu
millor disc amb un concert de so deficient i una actitut un tant agònica. Ja a
casa, en streaming, veure que The Jesus and Mary Chain tot i tenir un repertori
impressionant només compleixen expedient i viure l’agradable sorpresa de James Blake, que tot i
reconèixer-li un talent anormal però considerar-lo lineal en els seus dos
llargs, fa un concert brillant gràcies al pes dels baixos i de l’electrònica
crepuscular que sempre m’ha semblat el millor que té a oferir.
Dissabte, l’última jornada arrenca amb la visita obligada al Minimúsica.
Les Sueques i L’Hereu
Escampa mostren als més petits i no tant la riquesa real del rock en català
actual. Ja amb vistes al mar, l’Orchestre Poly Rythmo de Cotonou, que més que africans semblen llatins, només fan arrepentir-me d’haver-me perdut el dia anterior Tinariwen i el seu blues del Teneré. Melody’s Echo Chamber
ofereix un concert compacte amb bons temes que recorden a Broadcast. Però quan
el què t’agrada més d’un concert és la bellesa i els moviments de la cantant és
que la música no deu tenir tant a oferir. A continuació, Dead Can Dance ofereixen una
treva de voràgine festivalera amb la seva maduresa i un concert irregular però
d’entitat. La veu de Mr Perry amb el mar de fons respon a la perfecció al
remanent d'una de les grans bandes de la foscor pop dels 80 tot i centrar el
repertori en nous treballs. A continuació, la gran sorpresa rockera del meu
festival, l'experiència inesperada i espídica de Thee Oh Sees, impecables.
Servien per esperar Nick Cave. De l'australià m'imaginava un
concert pla com l'últim treball però tot i arrencar sota aquesta previsió va
oferir un concert curt però farcit de la seva bilis més apetitosa, l'actitut
rock i el caràcter punk que el fan un dels grans. El gran Nick es manté
intacte, immens. En un concert on sonen "Tupelo", "The
Wepping Song", "Stagger
Lee" o "The
Mercy Seat" és impossible no gaudir espasmòdicament del sentit de la
vida via l'amor per la
música. A continuació la solvència ja contrastada de Phosphorescent, un dels
millors discs de l'any i un directe memorable. Rock personal americà d'arrels que em va regalar l'última gran propina de l'edició 2013 del festival. Finalment la potulada amb actitut de Crystal Castels i l'elegància a poc volum de Hot Chip
ajudaven a posar la cirereta festiva a quatre dies de música.
L'experiència quàntica: Els festivals fan viure realitats paral·lels als
seus assistents. Aquí constato la meva
experiència que segur que no és idèntica a cap dels milers de persones que hi
van assistir. Sé que no és ni la mateixa que van viure els que tenia al costat.
