SONOTONE: explorant el subsòl del rock contemporani

Sonotone broadcast @ Mixcloud

2011-05-12T19:26:00.000+02:00

Sonotone #242 - 11 May 2011 by Sonotone on Mixcloud

James Pants

2011-04-30T01:23:00.003+02:00

Brut, reverberador, catxondo, loungie, fosc, vidriós, ballable, retro-futurista, rockero, petardo, cocktailero i bla bla bla. Aquest home regala algun dels temes més acoll(on)idors i esquerps de l'any. Amb gent com aquesta recordes (si és que ho pots oblidar) perquè t'agrada tant la música.

James Pants - alone ("James Pants" Stones Throw 2011)

Light Asylum

2011-04-30T01:08:00.003+02:00

Aquest projecte liderat des de Brooklyn (com no?) per Shannon Funchness ha facturat un dels temes que més m'han acompanyat aquest any tot i ser publicat l'any passat. Aquest projecte d'electro fosc pels amants, entre els que m'incloc, de la música gòtica (?) de ball esdevé una salvació. Amen. Temazo!

Light Asylum- dark allies (In Tension EP 2010)

Einstürzende Neubauten

2011-03-13T22:20:00.006+01:00

Agoria

2011-03-12T00:34:00.005+01:00

Sebastien Devaud ja porta uns quants èxits i alguns anys a l'esquena. Ja sigui per algun hit propi o alguna remescla d'estrany però ha cabinat tots els temples de l'electrònica mundial i ha punxat mano a mano amb alguns dels mestres de Detroit i Londres. La seva família (el pare, arquitecte il·luminat i la mare, cantant d'ópera o professora de música) deu haver tingut alguna cosa a veure. Electrònica minimalista amb tocs de paisatgisme detallista. Com sempre, el minutatge de l'electrònica requereix dedicació. Val molt la pena.

Agoria - Libellules ("Impermanence" Infiné 2011)

Bombay Bicycle Club

2011-03-11T23:40:00.005+01:00

Podrien ser de les càlides costes californianes però són de les cada cop menys boiroses vores del Tàmesis. Des del nord de Londres aquesta banda proclama un folk nu i detallista, pausat i ric en el "menys és més" que no és tan menys com el que pot semblar. Bé, una descoberta (resulta que el NME i el festival de Reading els van senyalar fa uns anys) emparentada amb un Devendra delicat. Així que tot i tenir tres llargs els acabem de caçar. Bona peça.

Bombay Bicycle Club - You already know feat. Kathryn Williams ("Evening/Morning" EP, Young and Lost Club 2008)

Gate

2011-02-17T00:33:00.003+01:00

Projecte personal del que era líder de la banda novazelandesa The Dead C. Michael Morley s'endinsa al terreny de l'electrònica èpica, ferèstega i suggerent. Més de 6 minuts per viatjar amb la ment amb el ferrocarril que pot ser la oïda.

Gate - Wilderness ("A republic of sadness" Ba Da Bing 2010)

Coma Cinema

2011-02-12T17:44:00.005+01:00

Un projecte personal des de South Carolina que ha anat creixent amb el temps. Com la majoria, vaja. Neixia el 2005 però fins l'any passat no facturava un llarg. El nou disc, segon llarg si no m'equivoco, "Blue Suicide" encara no té discogràfica però ja està entre els meus preferits del 2011 (amb el permís de Destroyer, Minks, Cut Copy i Iron&Wine). Indie-rock i nou-folk, poesia visceral i música cerebral, hits impossibles a l'instant. Tot sense pretensions explícites. Enjoy.

Aquí us regalen els treballs anteriors.

Aquí tres de les perles del nou.

Matthew Dear

2011-02-12T00:45:00.006+01:00

Productor de techno, un dels mestres (Audion) del micro-house (o del house de qualitat detallista amb classe, pels que no els agradin les etiquetes) i autor del pop electrònic menys pop dels últims anys. Tot i néixer a Texas l'ubicariem fàcilment a Berlin. Amb el seu últim disc va tornar a confirmar que és una veu a seguir seguint.

Matthew Dear - Honey ("Black city" Ghostly International 2010)

Tigermilk

2011-02-05T00:13:00.003+01:00

Tigermilk - The empire has fallen ("Social songs from the woods" 2010)

The Highwaymen

2011-02-04T22:30:00.006+01:00

Una superbanda de catedràtics del country. Un invent similar més hortodox al que també farien els imperdibles The Traveling Wilburys (Dylan, Petty, Orbison i George Harrison). Aquí els noms també tiren d'esquena: Johnny Cash, Kris Kristofferson, Willie Nelson i Waylon Jennings. Com deia, country amb la foscor que regalen les veus i la claror que obligava la producció de l'època.

The Highwaymen - Silver stallion ("Highwaymen 2" Columbia 1990)

The 13th Floor Elevators

2011-01-31T23:51:00.007+01:00

Una banda que no hauria de necessitar presentació, la psicodèlia rock dels 60 en estat pur. En els dies dels primers Beatles i Stones a San Francisco hi passaven coses bastant més interesants. Els Elevators van facturar un disc que passarà a la posteritat per bo i brut. Dos conceptes, bé, un, el segon, que no es va valorar fins que va sortir de Detroit (Stooges, MC5). Obligatoris pel amants de la música així com el recopilatori del gènere: "Nuggets: original arthyfacts from the first psychedelic era" (on surten més de 50 bandes). Un hit immortal, una banda fonamental.

The 13th Floor Elevators - You're gonna miss me ("The psychedelic sounds of the 13th floor elevators" 1966)

Ben Talmi

2010-10-19T01:24:00.006+02:00

Aquest jove autor, nadiu de Boston, s'ha muntat un estudi casolà i ha fabricat aquest EP impecable ple de ,matisos i amb melodies de mestre. Una delícia i una descoberta.

Ben Talmi - Scales of a fish in the sky ("The Dreamers" EP 2010)

Beach House

2010-10-14T01:39:00.002+02:00

Beach House - 10 mile stereo ("Teen Dream" Sub Pop 2010)

Ross Fish

2010-10-04T23:19:00.005+02:00

Ross Fish - Francine the dub queen ("Dreams Feel Real" 2010) (PC - Save as / Mac - obrir nova finestra)

The Radio Dept

2010-09-24T12:43:00.002+02:00

Des de Suècia, aquesta banda ja fa anys que es dedica a repassar el so shoegazer amb una gràcia inusual. Amb el seu 6è llarg publicat aquest any 2010 destil·len una sensibilitat pop impecable sobre un núvol elegant de distorsió mesurada. Personalment ja els tinc entre els meus LPs preferits de la collita de l'any. Molt més que recomanables.

The Radio Dept - heaven's on fire ("Clinging To A Scheme" Labrador 2010)

ULTRASON

2010-09-24T12:29:00.004+02:00

L'estiu del 2010 el Llorenç Roviras i un servidor vam fer un programa especial de 9 capítols. Es tractava de fer un viatge amb una forta càrrega personal per diferents estadis o situacions de la vida d'una persona. Començant pel bressol i acabant a un funeral vam anar repassant situacions com un a festa infantil o una festa menys ingènua i aturant-nos en events com un casament o l'enamorament i en situacions com el sexe o la degradació moral.

Aquí adjunto un link on els podeu escoltar en streaming o descarregar per l'ipod.

Només que disfruteu escoltant un quart del que vam fer nosaltres fent-lo ja us val la pena.

STREAMING

DESCÀRREGA

Damien Jurado

2010-09-06T23:23:00.002+02:00

El cantautor de Seattle fa poc ha publicat el seu 11è treball d'estudi i ens segueix deixant sense paraules. Amb una delicadesa aspre, la seva veu fosca però clarivident segueix suggerint que la seva carrera no és la d'un més. Un nom a seguir tenint en compte entre els grans trobadors del folk americà contemporani.

Damien Jurado - Arkansas ("Saint Bartlett" Secretly Canadian 2010)

Woozy Viper

2010-09-05T03:26:00.003+02:00

Un duet de germans des de Nova York. Amb la mirada posada al rock i pop dels anys 60 ja han editat un parell de discs. L'últim, "Rock & Roll"editat aquest any 2010 i disponible gratuïtament a la seva pàgina web www.woozyviper.com. It's only rock n roll but...

Woozy Viper - Look out! ("Woozy Viper" 2009)

Arms & Sleepers

2010-06-30T01:27:00.005+02:00

Una banda de Boston que bé podria ser d'Islàndia i de Bristol. Indietrònica que no descobreix rés però que ens dona tot allò que demanem a la bona música. So i fetge. Un viatge d'aquells que només comencen.

Arms & Sleepers - The Motorist (EP Expect Candy 2009)

Cohen

2010-06-29T01:46:00.006+02:00

Una altra veu acompanyada de guitarra de la costa nord-oest americana. Podria ser "una altra" més si no ens hagués robat el cor i les orelles amb una música rica però senzilla que bé es pot sentir o escoltar en un menjador agradable com al mig d'un camp de blat com a l'últim pam d'un penyasegat. Genial. Tristament segueix sent un secret... ssssssssh

Cohen - Owl said ("Two moons" Gypsypop records 2007)

Cohen - I had a dream ("Two moons" Gypsypop records 2007)

Detektivbyrån

2010-06-29T01:25:00.008+02:00

Una banda sueca que llisca entre el folk d'arrels i l'electrònica, aquí entre la cançó de bressol i el sons dels gitanos balcànics.

Detektivbyrån - E18 ("E18 Album" Danarkia 2008)

The Whitest Boy Alive

2010-06-29T01:06:00.005+02:00

És difícil dir alguna cosa nova d'aquesta troupe. Tot i que tenen el cuartel general a Berlin sempre els he considerat nòrdics. Igual és que el seu membre més eminent, Erlend Øye (Kings Of Convenience i DJ selector de fama merescuda) prové d'aquelles contrades suposadament gèlides. Pop deliciós en la línia d'uns Belle and Sebastian en cru. Una delícia, vaja.

The Whitest Boy Alive - Burning ("Dreams" Service records 2006)

Modest Mouse

2010-06-29T00:36:00.004+02:00

Un dels millors temes d'una de les millors bandes indie-mainstream americanes del nou segle. Tot i iniciar la carrera als 90, firmaven per Epic amb aquest treball i encara no m'he penedit de comprar-me'l. Aposta segura, coherent i eficient. Un valor.

Modest Mouse - Tiny cities made of ashes ("The moon & Antarctica" Epic records 2000)

Jóhann Jóhannsson

2010-06-10T01:31:00.007+02:00

Aquest músic i sacsejador cultural islandès fa gairebé deu anys que munta saraus mentre composa paisatges sonors per instal·lacions, espectacles i pel·lícules o produeix discs de gent com Marc Almond, Pan Sonic o Barry Adamson. Entre museus d'art contemporani i festivals de música avançada ha robat cors de orelles més afins a l'electrònica i el pop més pausat. Delicat i impecable. Un referent de la nova contemporània.

Jóhann Jóhannsson - The rocket builder ("Fordlândia" 4AD 2008)

Woods

2010-06-04T18:51:00.003+02:00

La banda de Brooklyn l'any passat ens regalava un tercer treball ("Songs Of Shame") ple de petites meravelles. Segueixen els seus viatges personals al passat amb una producció que els fa sonar actuals i especials tot i jugar amb la sopa d'all. Aquest any repeteixen la fórmula i segueixen sonant tan apetitosos com uns postres després d'un dinar justet. Un postre d'aquell però que també entraria sense gana.

Woods - blood dries darker ("At Echo Lake" Woodsist 2010)

Real Estate @ Parc Joan Miró 30/05/2010

2010-05-31T18:22:00.003+02:00

http://www.myspace.com/realestate

McEnroe @ Parc Joan Miró 30/05/2010

2010-05-31T18:19:00.001+02:00

http://www.myspace.com/tunoeresmcenroe

Thee Oh Sees @ Parc Joan Miró 29/05/2010

2010-05-31T18:16:00.005+02:00

http://www.myspace.com/ohsees

Los Planetas @ Castell de Montjuïc 26/05/2010

2010-05-27T18:10:00.002+02:00

Guillermo Saccomanno

2010-05-22T02:57:00.002+02:00

"Lo reconoce, no, no ha leído a los rusos. A él le apasionan las revistas científicas. Cuanto más avanza la ciencia en sus investigaciones sobre el ser humano, más se aleja del conocimiento del alma. PORQUE AL ACERCARNOS A LA VERDAD, NOS ACERCAMOS AL DOLOR. En vez de infundirle paz, dice, las revistas científicas lo hacen sentir más microbio."

"El oficinista" 2010

Emily Jane White

2010-05-21T19:13:00.004+02:00

Aquesta cantautora californiana va publicar fa un mes el seu segon disc. Amb una veu entre dolça i crua que emociona i pot arribar a esgarrifar s'apropa a les mestresses de folk nord-americà, entre Chan Marshall (Cat Power) i Hope Sandoval (Mazzy Star). Compartint terreny estilístic i paranys de foscor. Un altre dels meus temes preferits del que va d'any.

Emily Jane White - Liza ("Victorian America" Milan Records 2010)

Primary 1

2010-05-20T10:39:00.003+02:00

Sota aquest projecte, el productor britànic Joe Flory fa uns anys que es dedica a inventar càpsules de pop electrònic infal·lible. Mentre ens planteja el dubte de si finalment editarà un treball complet ens regala aquesta preciositat ballable i escoltable a parts igual acompanyat de la veu inestimable de Nina Persson (The Cardigans). Una cançó difícil de no repetir.

Primary 1 ft Nina Persson - the blues (7" Atlantic 2010)

Magic Man

2010-05-20T10:31:00.002+02:00

Un duet de Boston que després de la inspiració sorgida d'un estiu a la campinya francesa van fabricar el seu treball de debut entre produccions a distància i mails retocadors. Pop sintètic enganxós (en el bon sentit) amb uns certs aires d'èpica modesta. Es pot descarregar al link que adjuntem. Un hit pel disc dur, vaja.

Magic Man - monster ("Real Life Color" Arcade Sound Ltd 2010)

Dum Dum Girls

2010-05-02T04:01:00.003+02:00

El nom de la banda fa referència a The Vaselines i l'Iggy Pop. Primera pista. Sonen clàssicament gamberres i brutament elegants. Sub Pop, també, els hi ha fet cas i els hi ha publicat el debut. Un d'aquests grups que escoltes i escoltes i no te'n canses. De moment. Al Primavera Sound demostaran que ofereixen sobre les taules.

http://www.myspace.com/dumdumgirls

Zola Jesus

2010-05-02T03:50:00.004+02:00

Hipnòtic i jove. Fosc i modern. Bat For Lashes podria ser una referència. Una passejada sincopada per l'electrònica de sofa d'avui. És russa o filla o neta d'immigrants de per allà instal·lada a Arizona però sona a la post-apocalipsi alemanya tal i com es revisita en l'actualitat .... un plaer descobrir-la.

Zola Jesus - night (Stridulum EP 2010)

Port O'Brien + Laura Gibson @ Razzmatazz 3 Barcelona (27/04/2010)

2010-04-28T01:00:00.003+02:00

Ja em començo a cansar d'haver de parlar tant sovint del públic dels concerts. Si no ho faig, però, rebento. ¿Per què a les sales petites on s'hauria d'imposar el respecte vers l'escenari hi ha un percentatge tant elevat de cretins? (Fills de la gran puta seria més adequat.) Buagh.

Bé, obria la Laura Gibson amb un fragilitat gairebé desconcertant. Folk miniaturista sense el barroquisme d'una Joana Newsom ni la cruesa d'una Chan Marshall jove però també amb un discurs molt textual i d'una delicadesa immortal. Amb només la companyia de la seva veu i guitarra i de la melòdica, el plat, la trompeta, el teclat, el bombo i el cor d'un sol acompanyant polifònic ens ha sabut fer esboçar més d'un somriure de tendresa i alguns trets de pell gallinàcia. Segur que ha venut més discs avui que el mateix mes de l'any passat.

El plat fort era Port O'Brien. Una banda liderada per un pescador a part-time que saben transmetre el seu folk-rock contemporani i atemporal a vegades histriònic d'altres pausat amb una espontaneïtat despampanant. Cançons portuàries californianes amb aires del desert més clàssic mesclat amb un rock contemporani d'uns Arcade Fire sense megàfons ni milions de cordes. No han transmès la delicadesa dels seus discs però ens han fet passar una estona inoblidable. Autenticitat i entrega. Bones cançons i feedback amb el públic. Quan s'ha arribat a un punt en que la sovint sobrevalorada innovació és tant difícil (fora l'electrònica, més) l'essència i el discurs personal són la fusta que sura on ens hem d'agafar els nàufrags de la melomania.

Aquí pots veure un concert sencer molt semblant al que hem vist avui:

Liquid Days

2010-04-20T01:14:00.005+02:00

Michael C. és un productor de Brooklyn que debuta sota aquest pseudònim amb un EP. No en sabem gran cosa a part que obria el seu myspace el febrer d'aquest any així que encara està ben calentet, sortint de les brases amb les que cuina una electrònica força suggestiva, drònica i shoegazer.

Liquid Days - Circles (Young EP 2010)

Liquid Days - Dreamt of grids (Young EP 2010)

Julian Plenti

2010-04-20T00:13:00.005+02:00

El britànic Paul Banks no en té prou amb liderar la banda Interpol. Sota aquest alter-ego, inclús abans de posar veu i mestratge als seus Chameleons particulars, ja desplegava el per petits escenaris en format acústic. L'any passat publicava disc de debut en una línia molt similar a quan es fa acompanyar. Rock d'avui amb la vista als 80. Quina veu!

Julian Plenti - Skyscraper ("Julian Plenti is...Skyscraper" Matador 2009)

Mishima @ Faktoria d'Arts (Terrassa 16/04/2010)

2010-04-19T01:24:00.000+02:00

Quan vaig sentir "Miquel a l'accés 14" em va passar alguna cosa. Quan em vaig comprar i mamar "Set tota la vida" vaig trontollar i el vaig haver de regalar al S que té bon gust i vivia lluny i allà tot i haver-hi molts CDs no el venien i intuïa o sabia que li agradaria. Ja era el quart llarg de la banda però a les coses bones millor arribar-hi tard que no fer-ho.

Presentant el seu nou disc han demostrat per enèssima vegada que no era un miratge.

Ells (o ell?) anomenen Nick Cave, Tom Waits i Leonard Cohen. I si aquest és l'imaginari del rerafons, el que trascendeix, sense aquests, o amb ells i amb molts d'altres, Mishima hi serien igualment. Si aquest país no fos tant petit potser no els hauriem arribat a sentir fa tres anys però també hi serien i serien igual de bons. Quan el talent i la coherència s'uneixen i s'expressen i a sobre la base surt de la llibertat i d'haver escoltat i processat prodigiosament bé Phil Spector, brit-pop del bò, Motown, la foscor dels 80, rock n roll, shoegazing, nou folk i rock contemporani entre d'altres el camí no pot ser un altre que l'èxit.

La secció rítmica és fonamental, la guitarra prim-mirada i paisatgista, el teclat acaronador i efectiu i la guitarra acústica i la veu i els textes acaben de construir un oasi cada cop menys solitari dins la música feta en la nostra llengua.

The Soft Moon

2010-04-01T13:03:00.003+02:00

Luis Vasquez és l'home que s'amaga darrera aquest projecte. Foscor vuitantera i shoegazing dels noranta des del San Francisco d'avui. Només ha penjat alguns temes al seu myspace i ja estic convençut que el ballaré fins la fi dels dies.

The Soft Moon - breathe the fire ("Breathe The Fire 7"" 2010)

Midlake

2010-03-27T22:52:00.005+01:00

Aquesta banda texana publica el seu tercer llarg des de 2004. Pop, rock i folk es creuen amb una aura mística que traspassa els porus de la pell i et deixa l'esperit xop. Tot i que segueixo preferint alguns treballs anteriors segueixen a un nivell més que acceptable. Com a mostra, un parell de temes, un nou i un de l'anterior disc.

Midlake - Rulers, ruling all things ("The courage of others" Bella Union 2010)

Midlake - Young bride ("The trials of Van Occupanther" Bella Union 2006)

Nancy Sinatra

2010-03-27T00:52:00.005+01:00

Filla d'una de les més grans icones del show business i de la cultura americana del segle XX va saber situar-se en un espai propi. Si la ombra del seu pare sempre va ser present va saber llaurar-se una carrera amb veu i personalitat pròpia. Un dels seus temes infal·libles. Mmmmm.

Nancy Sinatra - Bang bang (My baby shot me down) ("How does that grab you?" Boots 1966)

Brian Eno

2010-03-18T01:37:00.004+01:00

Un dels noms cabdals de la música dels últims 35 anys. Minimalista amb sintetitzadors o rocker glam, avantguardista o fabricant d'èxits però sempre meticulós i transgresor. El seu geni també ha estat aplicat a la producció o l'art multimèdia. És difícil resumir-ho en quatre línies. Necessitaríem una tesi doctoral. El reivindiquem, com no, amb música.

Brian Eno - By the river ("Before and After Science: Ten Pictures" EG Records 1977)

Gonjasufi

2010-03-13T03:26:00.009+01:00

Una de les noves apostes de Warp, segell de garantia i espai de llibertat musical molt exigent. Com es podria entendre si no la llibertat? Trip i hip hop, blues, soul, garage, IDM, Tom Waits, Nusrat Fateh Ali Khan, Stooges, The Books, grifa i samplers de sevillanes... Podriem seguir ad nauseam però em faltaria cultura musical. Un disc orgànic i digital, explícit i directe però cuinat al foc adequat, lent. De la mà de Flying Lotus i The Gaslamp Killer. L'obra completa que més m'ha frapat i flipat d'aquest 2010. Segurament encara és aviat per opinar però...

Gonjasufi - ancestors ("A sufi and a killer" Warp Records 2010)

Wantun

2010-03-13T03:20:00.005+01:00

Una banda catalana amb nom de plat oriental. Despista d'entrada però el discurs musical és menys llunyà del que ens suggereix el nom. Indie-pop contemporani en la nostra llengua, pop amb toc sintètics entre el 90 i avui. Són de Blanes, van guanyar varis premis amb el seu EP de debut i Picap el acaba de publicar "Animalia", el seu primer llarg gravat als estudis Blind Records. Els seguirem.

Videoclip de la Lyona.

Son Lux

2010-03-02T00:50:00.004+01:00

Fa dos anys el segell Anticon -cau de hip hop underground a la frontera del pop farcit de noms molt més que recomanables com Why?, cLOUDDEAD, Sage Francis, Themselves,...- li editava el seu llarg de debut. Acaba de publicar un EP. Si als 6 anys ja tocava al piano als 30 té la capacitat per deconstruir sons electrònics i fer-los jaure sobre melodies de piano amb una naturalitat despampanant. Promesa casi consolidada.

Son Lux - Weapon V ("Weapons" EP, Anticon 2010)

Ty Segall

2010-02-27T02:11:00.005+01:00

Membre fundador de la banda Epsilons, fa un parell d'anys iniciava un projecte menys personal però no menys despullat. De fet aquí hi trobarem garatge i psicodèlia, melodies embrutades i contundència sense paliatius. El tio és un punk catxondo però sense bromes. Si teniu veïns irritants punxeu-lo a tota castanya i aquest cop guanyareu.

Ty Segall - Oh Mary ("Ty Segall" Castle Face 2008)

Ty Segall - Hey big mouth (“In A Cloud: New Sounds of San Francisco” Compilation, Secret Seven records 2010)

Estúpida Erikah @ Hotel de Matadepera 25/02/2010

2010-02-26T01:10:00.006+01:00

Doncs ara sí, la meva banda catalana preferida dels últims mesos aterrava al nostre poble. Ja era hora. Dic preferida perquè els seus directes són gloriosos. Crec que la proximitat no m'encega. Destilen música essencial per tots els racons. La base és un folk i rock i pop contemporani on conflueix tot el bo i millor de la música independent dels últims 20 anys. A vegades inclús més enrere o més al costat. Acaben de gravar un disc que encara no he escoltat prou i que està pendent de publicació. Els temes que inclourà "Decorant interiors, decorant exteriors" desprenen autenticitat i savoir faire. Cançons de pèrdua o d'una quotidianitat detallista, crescendos èpics on dels murmuris es passa als crits estripats o cançons amables impecablement facturades per músics amb talent i amb la comoditat que dona fer les coses que et surten des del més endins. Bé, per resumir, una banda que sobre les taules m'ha donat moments inoblidables i sota les teules regalen estones més que agradables on han apropat a la nostra llengua i amb el seu propi filtre referències com Micah P. Hinson, Arab Strap, Low, Tom Waits, Smog, Johnny Cash, Tindersticks, Sr Chinarro entre d'altres. En aquest cas les referències no castren, despleguen les ales i et (els) fan volar.

Volem el disc al carrer ja!

A Singer Of Songs

2010-02-24T00:28:00.001+01:00

Tornem al territori narcòtic que més ens apassiona, deu ser l'edat. Aquest projecte personal afincat a Barcelona sona a folk nord-americà cru i directe. Sense floritures innecessàries i transparent i proper com una lent de contacte.

A singer of songs - Road to nowhere ("Old Happiness" HI54LOFI records 2010)

A singer of songs - Pretty lies ("Old Happiness" HI54LOFI records 2010)

Manel @ Cargo London 21/02/2010

2010-02-22T01:28:00.007+01:00

Doncs també me'ls he trobat a Londres. Els omnipresents (en aquest cas, merescudament) també actuaven a la capital britànica curiosament un dia en el que per raons de feina em trobava per allà. La intenció no era anar-los a veure però sí que volia visitar el mític club en la sessió del dia anterior de Pantha Du Prince. Era un dissabte i ens vam topar de cara amb un sold-out estrepitós. Doncs ara sí, aniríem a veure Manel el dia següent. L'entrada de la sala, situada al barri de Shoreditch sota un pont de vies de tren, és fantàstica. Només de fora ja promet i el que s'hi programa està a l'alçada o més amunt.

Manel aquella nit acabaven la mini-gira britànica després de passar per Manchester i Glasgow. El concert també va ser sold-out. La colònia catalana acompanyada de part de l'espanyola va omplir la sala a rebentar. El concert bo, com sempre, sense sorpreses. Els millors professors europeus de pe a pa desordenat i la genial versió de Pulp. Idèntic als que han fet durant tota aquesta gira amb la peculiaritat de que els monòlegs introductoris eren en anglès i els versos del públic també, tot plegat amb un accent d'Olot o Barcelona que tirava enrere. Només em queda que seguir felicitant a una banda que amb una música sense excessives pretensions aparents però amb molt bones cançons i lletres properes però fantàsticament elaborades han tornat a demostrar que en català es pot i, de fet, es fa molt bona música. God save Manel!

The Avett Brothers

2010-02-10T02:07:00.004+01:00

Fa una estona repensava que realment no fa falta inventar res, ni una nota, per fer bona música. Una estupidesa digne d'una ment en blanc o que només se li acudeixen coses com la sopa d'all. Aquest món ràpid i cruel, llefiscós i frívol ens impulsa a la novetat. Tampoc està malament del tot, però aquesta tropa de la Carolina del Nord que ja fa 10 anys que fan discs amb talent i gràcia trista es retroben amb les arrels i ho broden.

The Avett Brothers . I and Love and You ("I And Love And You" Sony 2009)

Pantha Du Prince

2010-02-10T01:55:00.003+01:00

Aquest és un altre pseudònim d'un productor (com no?) alemany. Minimalisme i foscor, elegància i bona i dura feina. Hendrik Weber mereix sens dubte un espai d'honor en les nostres vides musicals electròniques. El proper dissabte 20 l'aniré a veure al club Cargo de Londres. Cau de vici musical i bressol de talent actual incomparable.

Pantha Du Prince - the splendeur ("Black Noise" Rough Trade 2010)

Electric President

2010-02-09T01:12:00.007+01:00

2 amics amants de la música decideixen muntar un projecte per fer música i tenen la sort de que Morr Music el hi publica el primer disc (i el segon). Ara van per una altra banda però segueixen passant-s'ho bé i, el que és més important, segueixen sent amics. Aquí els tenim, tot i ser de Florida, fent pop modern. A mi al començar m'han recordat a Why? però no sé... Enjoy!

Electric President - Elegant disasters ("The Violent Blue" Fake Four 2010)

The Magnetic Fields

2010-02-07T21:06:00.006+01:00

Stephin Merritt és un geni. D'això no n'hi cap dubte. Amb una veu inconfusible i un talent desbordat ens ha regal joies (ja fa 15 anys!) i ho segueix fent. es pot posar sorollós o melòdicament bavós però ha creat una gran escola personal. Un plaer retrobar-lo...

The Magnetic Fields - You must be out of your mind ("Realism" Nonesuch 2010)

The Magnetic Fields - The book of love ("69 Love songs" Merge 1999)

The Magnetic Fields - I think I need a new heart ("69 Love songs" Merge 1999)

The Magnetic Fields - Nothing matters when we're dancing ("69 Love songs" Merge 1999)

Mordant Music

2010-01-13T19:33:00.004+01:00

Aquest projecte londinenc m'ha regalat sens dubte un dels discs més estimulants del 2009. Una meravella d'electrònica. Per parlar-ne, qualsevol etiqueta es quedaria curta. Ritmes dignes dels millors 80 europeus, matisos de futur, veu fosca i ambients d'una certa psicodèlia IDM. Un disc que t'atrapa a la primera escolta i que et fascina exponencialment amb les re-escoltes. Una joia.

Mordant Music - symptoms ("Symptoms" Mordant Music 2009)

Vic Chesnutt RIP

2009-12-28T10:31:00.003+01:00

L'autor d'Athens ha mort a l'edat de 45 anys. Des que va ser descobert per Michael Stipe (REM) a finals dels 80, la carrera del cantautor va créixer merescudament de manera trepidant. Més de deu treballs impecables l'han situat a l'èlit del folk americà contemporani.

Warpaint

2009-12-18T01:06:00.009+01:00

Unes joves californianes debutants que pel que sembla no perden el temps com altres coetànies. Tot i tenir el glam d'una Paris (aargh) elles aprofiten el temps i les eines en un folk madur i pausat amb aires psicodèlics (per la producció). Serien unes alumnes llestes de la Chan Marshall de "Moon Prix". Mai és tard per fer-ho bé i menys si encara és aviat per fer-ho millor. Ens encanta tancar l'any sensibles... Un plaer. (un altre)

Warpaint - Billie Holiday ("Exquisite corpse" Minimal Vinyl 2009)

Warpaint - Stars ("Exquisite corpse" Minimal Vinyl 2009)

Nacho Umbert

2009-11-28T15:36:00.005+01:00

Després de liderar Paperhouse, la banda que als 90 va apropar l'slowcore a la llengua espanyola, aquest barceloní torna a escriure una dècada després d'haver penjat els hàbits, suposadament. El disc està previst que l'editi Acuarela en breu. Agafant el millor d'aquí i d'allà, de les costes i l'oest llunyà, crea un discurs propi amb uns textos que afegiries a l'estanteria més selecte de la teva biblioteca. Aquests vídeos són acústics casolans que ens apropen la magnitud però en disc, molt ben instrumentat, ho supera. Humor agredolç, intel·ligent i vista clara. Com la seva música.
Un autèntica joia.

Un tema del disc al seu myspace
Més vídeos casolans a la Malla

Six Organs of Admittance

2009-11-25T01:37:00.005+01:00

Amb una carrera que ja ha superat els deu anys, aquest projecte que inicialment revivia l'esperit de John Fahey, segueix publicant discs de folk avanguardista i personal. És un dels noms més sòlids d'aquella fornada que fa uns anys la revista Wire posava en portada sota el títol New Weird America. Risc i esperit.
Six Organs of Admittance - the ballad of Charley Harper ("Luminous night" Drag City 2009)

Nick Cave @ Casino de l'Aliança del Poble Nou 24/10/2009

2009-11-25T00:32:00.003+01:00

Ja fa dies que va passar... S'havia de païr cap endins. Està fet.
La presència de Nick Cave sobre un escenari és inconmensurable, incomparable a moltes altres, a la majoria. Si es dona el cas que aquest escenari permet una aproximació física al públic la cosa guanya, i molt. Fetitxismes (ara ja inexistents) a part, aquella nit Nick Cave presentava el seu últim llibre. Per sort, la lectura breu va ser l'excusa per trobar un home proper (mentida) recuperant part de la seva història musical viva i brillantíssima en directe. Un altre motiu per incloure'l de nou al blog. Encara que sigui borde és una bèstia genial. Una nit de 9 llarg.

Memory Tapes

2009-11-21T02:49:00.008+01:00

Un dels discs d'electrònica pop d'aquest any que més he escoltat i disfrutat les últimes setmanes. Un disc fosc i clar, fresc i envolvent, detallista i efectiu. El personatge és de New Jersey però va de Manchester a Chicago passant per Bristol, San Francisco i Leeds. Havia editat sota altres noms com Weird Tapes o Memory Cassette. Una joia.
Memory Tapes - plain material ("Seek Magic" Sincerely Yours 2009)
Aquest link no es descarrega directament.

Surfer Blood

2009-11-19T02:22:00.005+01:00

Una banda de Florida creada fa uns mesos que ja dona que parlar i escoltar. Suposo que les seves gires telonejant a Art Brut o Japandroids hi tenen alguna cosa a veure. Això és eficiència. Músicalment no s'apropen als mentors. Gran part dels disc ha estat gravat a la seva habitació de la universitat. Indie-pop sincer. Ai, quant de sinceritat faria falta per... canviar el panorama? Enjoy.

Surfer Blood - Harmonix ("Astro Coast" Kanine records, 2010)

Deer Tick

2009-11-19T02:15:00.006+01:00

Amb 23 anyets, John McCauley ja té dos discs al mercat amb aquest projecte. De petit ja sabia que volia pujar als escenaris i es va convertir en multiinstrumentista autodidacta. A l'escola ja gravava cintes i les venia als seus concerts. Ara segueix gravant amb un resultat eclèctic que pot anar del pop al country passant pel garage i el blues. Aquí el tenim en la seva vena més folk. Petit geni, de moment. Només pot ser gran.

Deer Tick - Ashamed ("War Elephant" Feow 2007)

Yagya

2009-11-19T01:49:00.003+01:00

Des d'Islàndia, electrònica paisatgística. Un país on tot és possible geogràficament. No fa falta dir que és un dels millors espais del món on ser i estar, amb molta diferència, a l'estiu. Si us agrada viatjar dubto que trobeu un lloc com aquesta illa increïble. La llar de la Björk i Sigur Ros entre d'altres. Ara parlem de música. Aquest projecte no ofereix rés que no proposes Gas (aquell projecte incommensurable de Wolfgang Voigt) però és un disc que si te'l poses sencer no el deixes. Ambients digitals i minimalistes per volar amb cotó.
Yagya - rigning atta ("Rigning" Sending Orbs 2009)

Estanislau Verdet

2009-11-19T01:37:00.003+01:00

Com que els managers/representants/discogràfiques de la nostra terra no s'enrotllen i ens és molt i molt complicat penjat mp3s gratuïts al blog hem de caure en allò que tant poc ens agrada però tant sovint hem de fer: penjar vídeos del puto youtube. Un geni proper geogràficament: Pau Vallvè (també a ü_ma amb Maria Coma). La llletra meta-jo és fantàstica. Post-hip-pop? Enjoy!

Atlas Sound

2009-11-19T01:16:00.002+01:00

El només-en-part merescudament sobrevalorat Bradford Cox (líder de Deerhunter) no para. I aquí allò de "Dios los cria i ellos se juntan" funciona. Noah Lennox (Panda Bear i membre fonamental d'Animal Collective) l'acompanya en aquesta orgia subtil de psicodèlia dels nostres dies. Un tema resultón i digne d'una cuina aficionada al mil-fulles.
Atlas Sound ft. Noah Lennox- walkabout ("Logos" 4AD 2009)

Brown Recluse

2009-11-19T01:03:00.002+01:00

Una autèntica delícia rítmica d'aquelles que el dia que no tens ganes de plorar et recorden perquè t'agrada tant riure. Millor que un despertador suis, aquesta troupe de Philadelphia debuta amb un EP i ja són capaços d'aixecar l'esperit més cendrós. ¿Perquè inventar acords i melodies quan saps recuperar-les i així fer cançons eternes? Pop californià clàssic i retro que s'hauria de vendre a Tiffany's.
Brown Recluse - contour and context ("The Soft Skin EP" Slumberland 2009)

Patti Smith

2009-11-15T17:59:00.001+01:00

La puta reina!
no comments:

The XX @ Razzmatazz 2 - 9/11/2009

2009-11-10T00:47:00.011+01:00

Deu ser que m'és fàcil retrobar-me amb aquells contexts paradigmàtics que provoquen un rebuig visceral i alhora perillosament reflexiu cap a la teva raça. La raça humana, vull dir. Espècie natural hauria d'haver dit. Aquella espècie que demostra que la naturalesa no és tant sàvia quan ha creat aquell ésser que l'aniquilarà.
Quan a vegades creus que entre masses de gent no t'hi sents còmode només per alguna raó semblant a les afinitats de paladar te n'adones que inclús dins unes certes coincidències en suposats plaers l'espècie no deixa de decebre't.
El concert d'avui havia d'haver estat en una sala molt petita. Així estava previst, però d'un aforament de 70 persones ha passat a una sala amb capacitat per 400. El continent no sempre és el problema principal, més aviat el contingut. Tot i altres experiències irritants similars, no intuïa amb prou lucidesa que un espai prou petit fos capaç d'albergar tant cretí per metre quadrat. La intuïció no deu ser el meu fort.
Una banda nova i jove. El hype de la temporada. Ai, il·lús de mi: aquí hauria d'haver trobat prou pistes... La música que proposen, tot i unes bases electròniques fosques i efectives, no feia pensar en que la vetllada es convertiria en una rave inclassificable post-capdesetmana. Els xiulets i l'excés de picades de mà no han estat el problema. Els artistes de l'escenari tampoc.

Assistir a la primera visita d'una banda que promet, que sona bé (la banda) i té un marcat to intimista hauria de ser un privilegi. No sé què pensar. ¿És perquè hi ha molta gent que va a concerts per explicar que hi ha estat, per si de cas, o és que hi ha molts altres que algú els enganya i els du a veure alguna cosa per la que no tenien cap interès o es regalen massa entrades? El fet és que hi ha una part de la població (aquí tornem a veure llum en l'espècie, només són uns quants) que sistemàticament parla als concerts. I de pas te'l rebenten, és clar. Moraleja: si vols veure bé un concert, en bones condicions, posa't a primera fila o queda't a casa. O ves al Palau o porta un AK47 carregat a la bossa. Ejem.
Musicalment (sobre l'escenari i als altaveus): crec que ens hem trobat el que esperàvem. Un concert curt però concís. Un repàs complert a l'únic disc de la banda. La baixa per esgotament de la guitarrista-teclista ens ha traslladat aquest debut amb menys matisos que a la gravació tot i que en els XX, ara tercet, domina l'entrecreuament de les veus ella/ell i la guitarra/baix subtil d'aquell pop o rock fosc dels vuitanta més punyent i ben trenat. Les percussions entre digitals i analògiques fan moure la cintura però les melodies tranquil·les però extremadament suggerents són el que fa viatjar de debò. Una banda que encara no tinc clar si escoltaré d'aquí uns anys però que m'haurà fet passar alguns dels millors moments sònics d'aquest any. Destil·len l'art de saber barrejar el millor del pop comercial dels últims anys i la foscor dels mags de les tenebres dels últims 40 anys. El cocktail resultant és d'aquells dels que demanaries la recepta.
Avui són obligatoris, demà jo ho veurem. Sempre podrem trobar-ne una altra (de banda, o de cockteleria).

Total Babe

2009-10-29T00:51:00.005+01:00

Una banda d'adolescents entre 14 i 17 anys que arriben a les nostres orelles llunyanes alguna cosa han de tenir. Precisió instrumental i melodies ensucrades sense ser baboses. Des de Minneapolis han conquerit cors fins i tot a publicacions britàniques sempre tant àvides de "the next big thing". Prometen però ja donen. Un plaer.

Total Babe - Gary Coleman ("Heatwave" EP, SoTM 2009)

Wild Beasts

2009-10-09T17:17:00.003+02:00

El quartet fincat a Leeds publica segon llarg. El primer, "Limbo, Panto" (Domino, 2007) va passar més desapercebut tot i el segell que l'editava. Repeteixen segell però sembla que amb major fotuna. Si el falset a la veu és una de les característiques més explícites, la banda es caracteritza per destilar un rock modern i precís amb capes de instruments que teixeixen un so rítmic i melòdic de porcellana emocional.
Wild Beasts- all the kings men ("Two Dancers" Domino 2009)

David Barzan

2009-10-06T18:55:00.004+02:00

La meitat vocal del projecte Pedro The Lion i membre de la banda The Headphones publica el seu primer llarg en solitari. Jove d'esperit cristià (el seu pare era pastor de la parròquia local) va introduir-se a la música des de la vessant més espiritual tot i que va trigar poc a militar a bandes de hardcore del seu Seattle natal. Més endavant deixava el soroll i es dedicava a cantar a les relacions humanes i divines amb una mena de folk-rock fosc i personal. Així segueix. Un disc molt aconsellable.
David Bazan- bless this mess ("Curse Your Branches" Barsuk 2009)

Robert Musil

2009-10-01T00:38:00.004+02:00

Hemos conquistado la realidad y perdido el sueño.

¿Por qué favorece el mundo de una forma tan siniestra todas las manifestaciones inauténticas y falsas en un sentido más elevado?

...

"El hombre sin atributos" (1930-1942, publicada el 1978)

Two Door Cinema Club

2009-09-30T00:04:00.006+02:00

D'aquest trio irlandès en sabem ben poca cosa. La inclusió d'aquest tema a la compilació del segell Kisune els col·loca en el mapa i així ens avancen el que oferirà el seu disc previst pel 2010. Un descobriment prometedor que esperem poleixi obvietats. Rock contemporani per ballar.

Two Door Cinema Club - Do you want it all? ("Something Good Can Work" compilation Kisune Records 2009)

Neon Indian

2009-09-29T23:52:00.005+02:00

Amb 21 anys, nascut a Mèxic però criat a Texas, el cul inquiet d'Alan Palomo se'ns presenta amb el seu tercer nom artístic en dos anys. Apassionat pels sons sintètics dels 80 més ballables . Entre hits i remescles el seu nom és omnipresent a la xarxa. Un valor en alça. Modèstia i efectivitat.
Neon Indian - 6669 (I don't know if you know) ("Psychic Chasms" EP 2009)

A. A. Bondy

2009-09-24T17:26:00.004+02:00

Després del desmembrament de la banda grunge de Birmimgham (Alabama), Verbena, Scott Bondy afila les destrals per llaurar en un camp menys abrubte però no menys punyent amb el seu projecte personal. Després d'un debut més o menys discret l'any 2007 acaba de editar el seu segon llarg i ja ha captat l'atenció de molts tot i que petits mitjans del seu país. Aquí tenim una delícia folkie que a pocs deixarà indiferents.
A.A. Bondy - I can see the pines are dancing ("When the devil's loose" Fat Possum 2009)

Wire

2009-09-09T19:35:00.004+02:00

Una banda britànica imprescindible que sorgia a finals dels 70, dins l'explosió punk, però a la distància adeqüada per mirar-la de reüll. Deien "aquí som" amb disc fonamentals com "Pink Flag" (Harvest 1977), "Chairs missing" (Harvest 1978) o "154" (Warner 1979) i vint-i-cinc anys després se'ns tornaven a posar a la butxaca amb "Send" (Pink Flag 2003). L'any passat editaven "Object 47" (Pink Flag) on segueixen demostrant una execució impecable i una composició precisa. El proper 7 d'octubre actuen a Barcelona. Tot un luxe.
Aquí un dels seus clàssics, en directe a uns locals mítics:
Wire- three girl rumba ("Live at the Roxy/Live at the CBGB Theatre" 2006)

A la seva web www.pinkflag.com podeu descarregar gratuïtament vàries cançons.

The XX

2009-08-27T23:19:00.010+02:00

Aquest quartet londinenc ens convida a volar sense ales. Són casi adolescents però tenen la gràcia creativa d'uns adults experimetats en decadència. Un estil que beu dels que hi veien més lluny i millor. Música de sofà, fosca i clara, simple, sense estridències ni complaences. Un gran plaer conèixe'ls. Ressona Chris Issak?

The XX - Infinity ("XX" 2009)

Elephant Stone

2009-08-27T23:15:00.005+02:00

L'homenatge al nom de la banda diu prou coses. Són canadencs i miren als finals dels 80 britànics. Com tants cops diem: sense alumnes no hi hauria mestres. Jo crec que sense homenatges no hi hauria talent heretat. Ells diuen que fan pop atemporal i jo també ho signo. Rascar guitarres i construir melodies no és pas fàcil. I menys, amb gràcia.

Elephant Stone - How long ("The seven seas" 2009)

Hungry Villagers

2009-08-27T22:59:00.002+02:00

Hungry Villagers - Tree full of ghosts ("Little fingers" 2009)

Caledonia

2009-08-27T22:52:00.004+02:00

A finals dels 90 a Nova York ja hi havia una banda amb aquest nom. Aquella banda ja dissolta facturava un rock de reminiscències gòtiques. Aquests debutants, però, no tenen res a veure. Ens trobem davant d'una banda jove que també mira enrera. Folk-rock campestre sense pretensions però sense treva.

Caledonia - Scott's house ("We are America" 2009)

Ramona Falls

2009-08-24T00:23:00.007+02:00

Brent Knopf, una tercera part del grup de Portland, OR, Menomena acaba de treure el seu primer disc en solitari. Aquí va una mostra del seu estil personal amb un tema que conté una interessant diversitat d'estils i ritmes.

Ramona Fall - I Say Fever ("Intuit" Barsuk 2009)

Danger Mouse & Sparklehorse

2009-06-29T20:05:00.006+02:00

Una combinació impossible. Un projecte de somni. El rei de les màquines, la meitat de Gnarls Barkley s'ajunta amb l'home de les guitarres ploraneres per fer la banda sonora d'un llibre d'imatges de David Lynch. Podria prometre més? Sobre el paper impossible. Aquest parell dirigeix l'invent però en el disc hi col·laboren The Flamming Lips, Vic Chestnutt, Frank Black, Iggy Pop, Julian Casablancas i un llarg etc de noms grans de l'escena musical més estimulant. Aquí el podeu baixar sencer i comprimit ja que de moment està esgotat.
"Dark night of the soul"

Rodriguez

2009-06-15T01:05:00.006+02:00

Sixto Diaz Rodriguez va treure dos discs (1970 i 71) amb no massa èxit en el seu moment i va literalment desaparèixer. Sense ell saber-ho, la seva música triomfava uns quants anys després a països com Sud Àfrica o Austràlia. La seva desaparició va crear tot tipus de rumors fins que l'any 1998 un periodista el va trobar a Detroit. Des de llavors ha pogut gaudir d'una segona joventut musical especialment des de la reedició del seu primer disc l'any 2008.

Rodriguez - Sugar man ("Cold Fact" 1970)

Sébastien Schuller

2009-06-14T00:33:00.005+02:00

Sébastien Schuller estrena disc. Aquesta segona entrega segueix fidel a l'estil que el cantant francès oferia en el seu primer llarg. Amb una veu entre Thom Yorke i Andrew Bird, la seva musica combina melodies acústiques on si van afegint ritmes electrònics amb resultat atmosfèric.

Sébastien Schuller - Midnight ("Evenfall" 2009)

Sébastien Schuller - High green grass ("Evenfall" 2009)

Retribution Gospel Choir

2009-06-12T16:57:00.005+02:00

Alan Sparhawk, guitarrista i compositor dels immensos Low defuig de la banda familiar amb aquest projecte en solitari on afluixa els narcòtics al so de Low per proposar-nos una versió dels mateixos més elèctrica i contundent. Conserva estructures repetitives i cadència de la veu. Un divertiment? Per ell segurament. Per mi, una curiositat llunyana al nivell d'immersió al que arrossega Low.
Retribuition Gospel Choir- somebody's someone ("Retribuition Gospel Choir" Caldo Verde 2008)

Au Revoir Simone

2009-05-23T00:17:00.009+02:00

Amb una caixa de ritmes i tres teclats, el tercer llarg d'aquest trio femení afincat a Williamsburg (NY) presenta temes d'aparença senzilla farcits de ritmes hipnòtics. Per als amants de les etiquetes: light electro-pop.

Au revoir Simone - Another likely story ("Still night, still light" 2009 Moshi Moshi Records)

Au revoir Simone - Shadows ("Still night, still light" 2009 Moshi Moshi Records)

The Pains Of Being Pure At Heart

2009-05-21T14:10:00.003+02:00

Tot sovint dins d'una escena revival hi ha l'elegit que sobresurt. Pot ser per pura contingència o, merescudament, pel mèrit que transmet amb bones cançons. Aquest últim és el cas d'aquesta banda debutant de NY. Amb un munt d'influències a l'esquena (tantes, que el plagi queda descartat) i uns temes que mereixen escoltar-se com el que són, originals. Només us diré que després d'haver-lo escoltat durant uns mesos és un dels últims discs que m'he comprat.
The Pains Of Being Pure At Heart- young adult friction ("The Pains Of Being Pure At Heart" Slumberland 2009)

The Wooden Birds

2009-05-20T16:58:00.004+02:00

Andrew Kenny, després de més de 10 anys al capdavant d'American Analog Set, estrena projecte. Últimament també se l'havia vist acompanyant als teclats els colegues de Broken Social Scene en algun directe però sembla que no en tenia prou. Doncs reinicia la seva carrera amb el propòsit estilístic d'allunyar-se de la seva ex-banda i dels ex-líders de bandes que passen a ser un cantautor. Tot i ser així, podriem trobar-li un cert parentiu amb l'Iron and Wine més sobri.
The Wooden Birds- false alarm ("Magnolia" Morr Music 2009)

The Tallest Man On Earth

2009-05-19T00:06:00.006+02:00

L'auto proclamat home més alt de la terra va treure el seu primer llarg l'any 2008 i sembla que el públic coincideix en dues coses: la seva similitud amb el Dylan més folk i que malgrat ser un altre cantautor folk la seva música te aquell toc que la fa especial. Potser hi té alguna cosa a veure el fet de ser suec!

The Tallest Man On Earth - Into the stream ("Shallow Grave" 2008 Gravitation)

The Black Keys

2009-05-16T22:50:00.005+02:00

A l'abril del 2008 va veure la llum el cinquè disc del duet americà The Black Keys. Amb un so que els ha portat a ser comparats als White Stripes barregen rock i blues de manera molt interessant.

The Black Keys - I got mine ("Attack & Release" 2008 Nonesuch)

Casiotone For The Painfully Alone

2009-05-14T18:49:00.005+02:00

El projecte d'Owen Ashworth ja va per la seva cinquena posta de llarg des del seu debut al 1999. Homenatge al clàssic "When the Saints Go Marching In" inclòs, el tema segueix en la seva línia de percussió (bombo i teclat) + sorollets + melodia enganxosa. Cançons que sonen a himnes ballables d'avui i que són cançons senzilles també per demà.
Casiotone For The Painfully Alone- optimistic vs the silent alarm ("Vs. children" Tomlab 2009)

Jason Lytle

2009-05-14T18:35:00.004+02:00

El californià publica el seu primer disc després de deu anys posant la veu als molt aconsellables Grandaddy. Segueix en la línia de la banda que no el va acabar de catapultar a la fama (serà aquesta la raó de la fi de la banda?): Pop-rock melòdic detallista. El sentirem en directe al proper Primavera Sound.
Jason Lytle- yours truly, the commuter ("Jason Lytle- Yours Truly, The Commuter" Anti 2009)

Nick Drake

2009-05-13T18:48:00.002+02:00

L'immens cantautor britànic va tenir una vida curta, trista i discreta (1948-74) però la seva obra (tres discs en tres anys) amb el temps s'ha anat difonent i ha acabat per atrapar les sensibilitats d'arreu. En aquest cas la justícia s'ha imposat i la seva música que no morirà ami ha remullat gran part dels millors artistes que editen avui dia. Amb una feina incommensurable és difícil triar. De fet els seus tres discs són d'obligatòria adquisició però aquí ens decantem per la seva vesant més minimalista però no menys preciosista.
Nick Drake- pink moon ("Pink Moon" Hannibal 1972)

Sonic Youth

2009-05-02T23:09:00.006+02:00

La banda de NY, després de més de 25 anys de carrera, segueix fent honor al seu nom i fidels al seu so inimitable. Al menys així ho demostren en el tema avançat del llançament del proper 9 de Juny del seu nou disc "The Eternal".

Sonic Youth - Sacred Trickster ("The Eternal" 2009 Matador)

Blind Pilot

2009-05-02T00:04:00.005+02:00

Aquesta parella de Portland, OR, fan el que algú descriu com melancolia relaxada. M'agrada. Folk, pop acústic o les dues coses alhora el resultat es música sense estridències per somiar despert. Classe.

Blind Pilot - Go on, say it ("3 Rounds and a Sound" 2008)

The Horrors

2009-05-01T02:10:00.004+02:00

Segueixen tenint bones intencions i influències i bona veu. També segueixen preocupats pel pentinat i el look (cosa no necessàriament negativa) però ara, a sobre han fet un temazo com aquest. El nou i segon disc dels anglesets ("Primary Colours" XL 2009) segueix sent difícil d'obligar a comprar però aquesta cançó és un dels temes de l'any 2009. Digueu-me feixista, jo us diré buh. Al vídeo, ni cas. El youtube també és un reproductor de música on-line útil.

Asobi Seksu

2009-04-27T23:24:00.006+02:00

Asobi Seksu: colloquial Japanese for "casual sex", or more literally "fun sex". Shoegazing per a alguns, indie rock amb veu etèria per a altres. El que és clar és que la banda de NY invita a moure's (al menys el cap).
Asobi Seksu - Thursday ("Citrus" Friendly Fire 2006)

Sea Wolf

2009-04-25T23:21:00.008+02:00

El californià Alex Brown Church és l'home al cap davant d'aquest projecte. Desprès d'un EP i un àlbum al 2007 està actualment gravant el seu segon (?) llarg. El tema proposat és una perla en forma d'indi-folk-rock molt aconsellable. Elegància.

Sea Wolf - The Cold, The Dark & The Silence ("Leaves in the River" 2007 Dangerbird)