Aquest músic i sacsejador cultural islandès fa gairebé deu anys que munta saraus mentre composa paisatges sonors per instal·lacions, espectacles i pel·lícules o produeix discs de gent com Marc Almond, Pan Sonic o Barry Adamson. Entre museus d'art contemporani i festivals de música avançada ha robat cors de orelles més afins a l'electrònica i el pop més pausat. Delicat i impecable. Un referent de la nova contemporània.
La banda de Brooklyn l'any passat ens regalava un tercer treball ("Songs Of Shame") ple de petites meravelles. Segueixen els seus viatges personals al passat amb una producció que els fa sonar actuals i especials tot i jugar amb la sopa d'all. Aquest any repeteixen la fórmula i segueixen sonant tan apetitosos com uns postres després d'un dinar justet. Un postre d'aquell però que també entraria sense gana.
"Lo reconoce, no, no ha leído a los rusos. A él le apasionan las revistas científicas. Cuanto más avanza la ciencia en sus investigaciones sobre el ser humano, más se aleja del conocimiento del alma. PORQUE AL ACERCARNOS A LA VERDAD, NOS ACERCAMOS AL DOLOR. En vez de infundirle paz, dice, las revistas científicas lo hacen sentir más microbio."
Aquesta cantautora californiana va publicar fa un mes el seu segon disc. Amb una veu entre dolça i crua que emociona i pot arribar a esgarrifar s'apropa a les mestresses de folk nord-americà, entre Chan Marshall (Cat Power) i Hope Sandoval (Mazzy Star). Compartint terreny estilístic i paranys de foscor. Un altre dels meus temes preferits del que va d'any.
Sota aquest projecte, el productor britànic Joe Flory fa uns anys que es dedica a inventar càpsules de pop electrònic infal·lible. Mentre ens planteja el dubte de si finalment editarà un treball complet ens regala aquesta preciositat ballable i escoltable a parts igual acompanyat de la veu inestimable de Nina Persson (The Cardigans). Una cançó difícil de no repetir.
Un duet de Boston que després de la inspiració sorgida d'un estiu a la campinya francesa van fabricar el seu treball de debut entre produccions a distància i mails retocadors. Pop sintètic enganxós (en el bon sentit) amb uns certs aires d'èpica modesta. Es pot descarregar al link que adjuntem. Un hit pel disc dur, vaja.
El nom de la banda fa referència a The Vaselines i l'Iggy Pop. Primera pista. Sonen clàssicament gamberres i brutament elegants. Sub Pop, també, els hi ha fet cas i els hi ha publicat el debut. Un d'aquests grups que escoltes i escoltes i no te'n canses. De moment. Al Primavera Sound demostaran que ofereixen sobre les taules.
Hipnòtic i jove. Fosc i modern. Bat For Lashes podria ser una referència. Una passejada sincopada per l'electrònica de sofa d'avui. És russa o filla o neta d'immigrants de per allà instal·lada a Arizona però sona a la post-apocalipsi alemanya tal i com es revisita en l'actualitat .... un plaer descobrir-la.
Ja em començo a cansar d'haver de parlar tant sovint del públic dels concerts. Si no ho faig, però, rebento. ¿Per què a les sales petites on s'hauria d'imposar el respecte vers l'escenari hi ha un percentatge tant elevat de cretins? (Fills de la gran puta seria més adequat.) Buagh.
Bé, obria la Laura Gibson amb un fragilitat gairebé desconcertant. Folk miniaturista sense el barroquisme d'una Joana Newsom ni la cruesa d'una Chan Marshall jove però també amb un discurs molt textual i d'una delicadesa immortal. Amb només la companyia de la seva veu i guitarra i de la melòdica, el plat, la trompeta, el teclat, el bombo i el cor d'un sol acompanyant polifònic ens ha sabut fer esboçar més d'un somriure de tendresa i alguns trets de pell gallinàcia. Segur que ha venut més discs avui que el mateix mes de l'any passat.
El plat fort era Port O'Brien. Una banda liderada per un pescador a part-time que saben transmetre el seu folk-rock contemporani i atemporal a vegades histriònic d'altres pausat amb una espontaneïtat despampanant. Cançons portuàries californianes amb aires del desert més clàssic mesclat amb un rock contemporani d'uns Arcade Fire sense megàfons ni milions de cordes. No han transmès la delicadesa dels seus discs però ens han fet passar una estona inoblidable. Autenticitat i entrega. Bones cançons i feedback amb el públic. Quan s'ha arribat a un punt en que la sovint sobrevalorada innovació és tant difícil (fora l'electrònica, més) l'essència i el discurs personal són la fusta que sura on ens hem d'agafar els nàufrags de la melomania.
Aquí pots veure un concert sencer molt semblant al que hem vist avui:
Michael C. és un productor de Brooklyn que debuta sota aquest pseudònim amb un EP. No en sabem gran cosa a part que obria el seu myspace el febrer d'aquest any així que encara està ben calentet, sortint de les brases amb les que cuina una electrònica força suggestiva, drònica i shoegazer.
El britànic Paul Banks no en té prou amb liderar la banda Interpol. Sota aquest alter-ego, inclús abans de posar veu i mestratge als seus Chameleons particulars, ja desplegava el per petits escenaris en format acústic. L'any passat publicava disc de debut en una línia molt similar a quan es fa acompanyar. Rock d'avui amb la vista als 80. Quina veu!
Quan vaig sentir "Miquel a l'accés 14" em va passar alguna cosa. Quan em vaig comprar i mamar "Set tota la vida" vaig trontollar i el vaig haver de regalar al S que té bon gust i vivia lluny i allà tot i haver-hi molts CDs no el venien i intuïa o sabia que li agradaria. Ja era el quart llarg de la banda però a les coses bones millor arribar-hi tard que no fer-ho.
Presentant el seu nou disc han demostrat per enèssima vegada que no era un miratge.
Ells (o ell?) anomenen Nick Cave, Tom Waits i Leonard Cohen. I si aquest és l'imaginari del rerafons, el que trascendeix, sense aquests, o amb ells i amb molts d'altres, Mishima hi serien igualment. Si aquest país no fos tant petit potser no els hauriem arribat a sentir fa tres anys però també hi serien i serien igual de bons. Quan el talent i la coherència s'uneixen i s'expressen i a sobre la base surt de la llibertat i d'haver escoltat i processat prodigiosament bé Phil Spector, brit-pop del bò, Motown, la foscor dels 80, rock n roll, shoegazing, nou folk i rock contemporani entre d'altres el camí no pot ser un altre que l'èxit.
La secció rítmica és fonamental, la guitarra prim-mirada i paisatgista, el teclat acaronador i efectiu i la guitarra acústica i la veu i els textes acaben de construir un oasi cada cop menys solitari dins la música feta en la nostra llengua.
Luis Vasquez és l'home que s'amaga darrera aquest projecte. Foscor vuitantera i shoegazing dels noranta des del San Francisco d'avui. Només ha penjat alguns temes al seu myspace i ja estic convençut que el ballaré fins la fi dels dies.
Aquesta banda texana publica el seu tercer llarg des de 2004. Pop, rock i folk es creuen amb una aura mística que traspassa els porus de la pell i et deixa l'esperit xop. Tot i que segueixo preferint alguns treballs anteriors segueixen a un nivell més que acceptable. Com a mostra, un parell de temes, un nou i un de l'anterior disc.
Filla d'una de les més grans icones del show business i de la cultura americana del segle XX va saber situar-se en un espai propi. Si la ombra del seu pare sempre va ser present va saber llaurar-se una carrera amb veu i personalitat pròpia. Un dels seus temes infal·libles. Mmmmm.
Un dels noms cabdals de la música dels últims 35 anys. Minimalista amb sintetitzadors o rocker glam, avantguardista o fabricant d'èxits però sempre meticulós i transgresor. El seu geni també ha estat aplicat a la producció o l'art multimèdia. És difícil resumir-ho en quatre línies. Necessitaríem una tesi doctoral. El reivindiquem, com no, amb música.
Una de les noves apostes de Warp, segell de garantia i espai de llibertat musical molt exigent. Com es podria entendre si no la llibertat? Trip i hip hop, blues, soul, garage, IDM, Tom Waits, Nusrat Fateh Ali Khan, Stooges, The Books, grifa i samplers de sevillanes... Podriem seguir ad nauseam però em faltaria cultura musical. Un disc orgànic i digital, explícit i directe però cuinat al foc adequat, lent. De la mà de Flying Lotus i The Gaslamp Killer. L'obra completa que més m'ha frapat i flipat d'aquest 2010. Segurament encara és aviat per opinar però...
Una banda catalana amb nom de plat oriental. Despista d'entrada però el discurs musical és menys llunyà del que ens suggereix el nom. Indie-pop contemporani en la nostra llengua, pop amb toc sintètics entre el 90 i avui. Són de Blanes, van guanyar varis premis amb el seu EP de debut i Picap el acaba de publicar "Animalia", el seu primer llarg gravat als estudis Blind Records. Els seguirem.
Fa dos anys el segell Anticon -cau de hip hop underground a la frontera del pop farcit de noms molt més que recomanables com Why?, cLOUDDEAD, Sage Francis, Themselves,...- li editava el seu llarg de debut. Acaba de publicar un EP. Si als 6 anys ja tocava al piano als 30 té la capacitat per deconstruir sons electrònics i fer-los jaure sobre melodies de piano amb una naturalitat despampanant. Promesa casi consolidada.
Membre fundador de la banda Epsilons, fa un parell d'anys iniciava un projecte menys personal però no menys despullat. De fet aquí hi trobarem garatge i psicodèlia, melodies embrutades i contundència sense paliatius. El tio és un punk catxondo però sense bromes. Si teniu veïns irritants punxeu-lo a tota castanya i aquest cop guanyareu.
Doncs ara sí, la meva banda catalana preferida dels últims mesos aterrava al nostre poble. Ja era hora. Dic preferida perquè els seus directes són gloriosos. Crec que la proximitat no m'encega. Destilen música essencial per tots els racons. La base és un folk i rock i pop contemporani on conflueix tot el bo i millor de la música independent dels últims 20 anys. A vegades inclús més enrere o més al costat. Acaben de gravar un disc que encara no he escoltat prou i que està pendent de publicació. Els temes que inclourà "Decorant interiors, decorant exteriors" desprenen autenticitat i savoir faire. Cançons de pèrdua o d'una quotidianitat detallista, crescendos èpics on dels murmuris es passa als crits estripats o cançons amables impecablement facturades per músics amb talent i amb la comoditat que dona fer les coses que et surten des del més endins. Bé, per resumir, una banda que sobre les taules m'ha donat moments inoblidables i sota les teules regalen estones més que agradables on han apropat a la nostra llengua i amb el seu propi filtre referències com Micah P. Hinson, Arab Strap, Low, Tom Waits, Smog, Johnny Cash, Tindersticks, Sr Chinarro entre d'altres. En aquest cas les referències no castren, despleguen les ales i et (els) fan volar.
Tornem al territori narcòtic que més ens apassiona, deu ser l'edat. Aquest projecte personal afincat a Barcelona sona a folk nord-americà cru i directe. Sense floritures innecessàries i transparent i proper com una lent de contacte.
Doncs també me'ls he trobat a Londres. Els omnipresents (en aquest cas, merescudament) també actuaven a la capital britànica curiosament un dia en el que per raons de feina em trobava per allà. La intenció no era anar-los a veure però sí que volia visitar el mític club en la sessió del dia anterior de Pantha Du Prince. Era un dissabte i ens vam topar de cara amb un sold-out estrepitós. Doncs ara sí, aniríem a veure Manel el dia següent. L'entrada de la sala, situada al barri de Shoreditch sota un pont de vies de tren, és fantàstica. Només de fora ja promet i el que s'hi programa està a l'alçada o més amunt.
Manel aquella nit acabaven la mini-gira britànica després de passar per Manchester i Glasgow. El concert també va ser sold-out. La colònia catalana acompanyada de part de l'espanyola va omplir la sala a rebentar. El concert bo, com sempre, sense sorpreses. Els millors professors europeus de pe a pa desordenat i la genial versió de Pulp. Idèntic als que han fet durant tota aquesta gira amb la peculiaritat de que els monòlegs introductoris eren en anglès i els versos del públic també, tot plegat amb un accent d'Olot o Barcelona que tirava enrere. Només em queda que seguir felicitant a una banda que amb una música sense excessives pretensions aparents però amb molt bones cançons i lletres properes però fantàsticament elaborades han tornat a demostrar que en català es pot i, de fet, es fa molt bona música. God save Manel!
Fa una estona repensava que realment no fa falta inventar res, ni una nota, per fer bona música. Una estupidesa digne d'una ment en blanc o que només se li acudeixen coses com la sopa d'all. Aquest món ràpid i cruel, llefiscós i frívol ens impulsa a la novetat. Tampoc està malament del tot, però aquesta tropa de la Carolina del Nord que ja fa 10 anys que fan discs amb talent i gràcia trista es retroben amb les arrels i ho broden.
Aquest és un altre pseudònim d'un productor (com no?) alemany. Minimalisme i foscor, elegància i bona i dura feina. Hendrik Weber mereix sens dubte un espai d'honor en les nostres vides musicals electròniques. El proper dissabte 20 l'aniré a veure al club Cargo de Londres. Cau de vici musical i bressol de talent actual incomparable.
2 amics amants de la música decideixen muntar un projecte per fer música i tenen la sort de que Morr Music el hi publica el primer disc (i el segon). Ara van per una altra banda però segueixen passant-s'ho bé i, el que és més important, segueixen sent amics. Aquí els tenim, tot i ser de Florida, fent pop modern. A mi al començar m'han recordat a Why? però no sé... Enjoy!
Stephin Merritt és un geni. D'això no n'hi cap dubte. Amb una veu inconfusible i un talent desbordat ens ha regal joies (ja fa 15 anys!) i ho segueix fent. es pot posar sorollós o melòdicament bavós però ha creat una gran escola personal. Un plaer retrobar-lo...
Aquest projecte londinenc m'ha regalat sens dubte un dels discs més estimulants del 2009. Una meravella d'electrònica. Per parlar-ne, qualsevol etiqueta es quedaria curta. Ritmes dignes dels millors 80 europeus, matisos de futur, veu fosca i ambients d'una certa psicodèlia IDM. Un disc que t'atrapa a la primera escolta i que et fascina exponencialment amb les re-escoltes. Una joia.
L'autor d'Athens ha mort a l'edat de 45 anys. Des que va ser descobert per Michael Stipe (REM) a finals dels 80, la carrera del cantautor va créixer merescudament de manera trepidant. Més de deu treballs impecables l'han situat a l'èlit del folk americà contemporani.
Unes joves californianes debutants que pel que sembla no perden el temps com altres coetànies. Tot i tenir el glam d'una Paris (aargh) elles aprofiten el temps i les eines en un folk madur i pausat amb aires psicodèlics (per la producció). Serien unes alumnes llestes de la Chan Marshall de "Moon Prix". Mai és tard per fer-ho bé i menys si encara és aviat per fer-ho millor. Ens encanta tancar l'any sensibles... Un plaer. (un altre)
Després de liderar Paperhouse, la banda que als 90 va apropar l'slowcore a la llengua espanyola, aquest barceloní torna a escriure una dècada després d'haver penjat els hàbits, suposadament. El disc està previst que l'editi Acuarela en breu. Agafant el millor d'aquí i d'allà, de les costes i l'oest llunyà, crea un discurs propi amb uns textos que afegiries a l'estanteria més selecte de la teva biblioteca. Aquests vídeos són acústics casolans que ens apropen la magnitud però en disc, molt ben instrumentat, ho supera. Humor agredolç, intel·ligent i vista clara. Com la seva música.
Un autèntica joia.
Un tema del disc al seu myspace Més vídeos casolans a la Malla
Amb una carrera que ja ha superat els deu anys, aquest projecte que inicialment revivia l'esperit de John Fahey, segueix publicant discs de folk avanguardista i personal. És un dels noms més sòlids d'aquella fornada que fa uns anys la revista Wire posava en portada sota el títol New Weird America. Risc i esperit. Six Organs of Admittance - the ballad of Charley Harper ("Luminous night" Drag City 2009)
Ja fa dies que va passar... S'havia de païr cap endins. Està fet. La presència de Nick Cave sobre un escenari és inconmensurable, incomparable a moltes altres, a la majoria. Si es dona el cas que aquest escenari permet una aproximació física al públic la cosa guanya, i molt. Fetitxismes (ara ja inexistents) a part, aquella nit Nick Cave presentava el seu últim llibre. Per sort, la lectura breu va ser l'excusa per trobar un home proper (mentida) recuperant part de la seva història musical viva i brillantíssima en directe. Un altre motiu per incloure'l de nou al blog. Encara que sigui borde és una bèstia genial. Una nit de 9 llarg.
Un dels discs d'electrònica pop d'aquest any que més he escoltat i disfrutat les últimes setmanes. Un disc fosc i clar, fresc i envolvent, detallista i efectiu. El personatge és de New Jersey però va de Manchester a Chicago passant per Bristol, San Francisco i Leeds. Havia editat sota altres noms com Weird Tapes o Memory Cassette. Una joia. Memory Tapes - plain material ("Seek Magic" Sincerely Yours 2009) Aquest link no es descarrega directament.
Una banda de Florida creada fa uns mesos que ja dona que parlar i escoltar. Suposo que les seves gires telonejant a Art Brut o Japandroids hi tenen alguna cosa a veure. Això és eficiència. Músicalment no s'apropen als mentors. Gran part dels disc ha estat gravat a la seva habitació de la universitat. Indie-pop sincer. Ai, quant de sinceritat faria falta per... canviar el panorama? Enjoy.
Amb 23 anyets, John McCauley ja té dos discs al mercat amb aquest projecte. De petit ja sabia que volia pujar als escenaris i es va convertir en multiinstrumentista autodidacta. A l'escola ja gravava cintes i les venia als seus concerts. Ara segueix gravant amb un resultat eclèctic que pot anar del pop al country passant pel garage i el blues. Aquí el tenim en la seva vena més folk. Petit geni, de moment. Només pot ser gran.
Des d'Islàndia, electrònica paisatgística. Un país on tot és possible geogràficament. No fa falta dir que és un dels millors espais del món on ser i estar, amb molta diferència, a l'estiu. Si us agrada viatjar dubto que trobeu un lloc com aquesta illa increïble. La llar de la Björk i Sigur Ros entre d'altres. Ara parlem de música. Aquest projecte no ofereix rés que no proposes Gas (aquell projecte incommensurable de Wolfgang Voigt) però és un disc que si te'l poses sencer no el deixes. Ambients digitals i minimalistes per volar amb cotó. Yagya - rigning atta ("Rigning" Sending Orbs 2009)
Com que els mànagers/representants/discogràfiques de la nostra terra no s'enrotllen i ens és molt i molt complicat penjat mp3s gratuïts al blog hem de caure en allò que tant poc ens agrada però tant sovint hem de fer: penjar vídeos del puto youtube. Un geni proper geogràficament: Pau Vallvè (també a ü_ma amb Maria Coma). La llletra meta-jo és fantàstica. Post-hip-pop? Enjoy!
El només-en-part merescudament sobrevalorat Bradford Cox (líder de Deerhunter) no para. I aquí allò de "Dios los cria i ellos se juntan" funciona. Noah Lennox (Panda Bear i membre fonamental d'Animal Collective) l'acompanya en aquesta orgia subtil de psicodèlia dels nostres dies. Un tema resultón i digne d'una cuina aficionada al mil-fulles. Atlas Sound ft. Noah Lennox- walkabout ("Logos" 4AD 2009)
Una autèntica delícia rítmica d'aquelles que el dia que no tens ganes de plorar et recorden perquè t'agrada tant riure. Millor que un despertador suis, aquesta troupe de Philadelphia debuta amb un EP i ja són capaços d'aixecar l'esperit més cendrós. ¿Perquè inventar acords i melodies quan saps recuperar-les i així fer cançons eternes? Pop californià clàssic i retro que s'hauria de vendre a Tiffany's. Brown Recluse - contour and context ("The Soft Skin EP" Slumberland 2009)
Deu ser que m'és fàcil retrobar-me amb aquells contexts paradigmàtics que provoquen un rebuig visceral i alhora perillosament reflexiu cap a la teva raça. La raça humana, vull dir. Espècie natural hauria d'haver dit. Aquella espècie que demostra que la naturalesa no és tant sàvia quan ha creat aquell ésser que l'aniquilarà. Quan a vegades creus que entre masses de gent no t'hi sents còmode només per alguna raó semblant a les afinitats de paladar te n'adones que inclús dins unes certes coincidències en suposats plaers l'espècie no deixa de decebre't. El concert d'avui havia d'haver estat en una sala molt petita. Així estava previst, però d'un aforament de 70 persones ha passat a una sala amb capacitat per 400. El continent no sempre és el problema principal, més aviat el contingut. Tot i altres experiències irritants similars, no intuïa amb prou lucidesa que un espai prou petit fos capaç d'albergar tant cretí per metre quadrat. La intuïció no deu ser el meu fort. Una banda nova i jove. El hype de la temporada. Ai, il·lús de mi: aquí hauria d'haver trobat prou pistes... La música que proposen, tot i unes bases electròniques fosques i efectives, no feia pensar en que la vetllada es convertiria en una rave inclassificable post-capdesetmana. Els xiulets i l'excés de picades de mà no han estat el problema. Els artistes de l'escenari tampoc.
Assistir a la primera visita d'una banda que promet, que sona bé (la banda) i té un marcat to intimista hauria de ser un privilegi. No sé què pensar. ¿És perquè hi ha molta gent que va a concerts per explicar que hi ha estat, per si de cas, o és que hi ha molts altres que algú els enganya i els du a veure alguna cosa per la que no tenien cap interès o es regalen massa entrades? El fet és que hi ha una part de la població (aquí tornem a veure llum en l'espècie, només són uns quants) que sistemàticament parla als concerts. I de pas te'l rebenten, és clar. Moraleja: si vols veure bé un concert, en bones condicions, posa't a primera fila o queda't a casa. O ves al Palau o porta un AK47 carregat a la bossa. Ejem. Musicalment (sobre l'escenari i als altaveus): crec que ens hem trobat el que esperàvem. Un concert curt però concís. Un repàs complert a l'únic disc de la banda. La baixa per esgotament de la guitarrista-teclista ens ha traslladat aquest debut amb menys matisos que a la gravació tot i que en els XX, ara tercet, domina l'entrecreuament de les veus ella/ell i la guitarra/baix subtil d'aquell pop o rock fosc dels vuitanta més punyent i ben trenat. Les percussions entre digitals i analògiques fan moure la cintura però les melodies tranquil·les però extremadament suggerents són el que fa viatjar de debò. Una banda que encara no tinc clar si escoltaré d'aquí uns anys però que m'haurà fet passar alguns dels millors moments sònics d'aquest any. Destil·len l'art de saber barrejar el millor del pop comercial dels últims anys i la foscor dels mags de les tenebres dels últims 40 anys. El cocktail resultant és d'aquells dels que demanaries la recepta. Avui són obligatoris, demà jo ho veurem. Sempre podrem trobar-ne una altra (de banda, o de cockteleria).
Una banda d'adolescents entre 14 i 17 anys que arriben a les nostres orelles llunyanes alguna cosa han de tenir. Precisió instrumental i melodies ensucrades sense ser baboses. Des de Minneapolis han conquerit cors fins i tot a publicacions britàniques sempre tant àvides de "the next big thing". Prometen però ja donen. Un plaer.
El quartet fincat a Leeds publica segon llarg. El primer, "Limbo, Panto" (Domino, 2007) va passar més desapercebut tot i el segell que l'editava. Repeteixen segell però sembla que amb major fotuna. Si el falset a la veu és una de les característiques més explícites, la banda es caracteritza per destilar un rock modern i precís amb capes de instruments que teixeixen un so rítmic i melòdic de porcellana emocional. Wild Beasts- all the kings men ("Two Dancers" Domino 2009)
La meitat vocal del projecte Pedro The Lion i membre de la banda The Headphones publica el seu primer llarg en solitari. Jove d'esperit cristià (el seu pare era pastor de la parròquia local) va introduir-se a la música des de la vessant més espiritual tot i que va trigar poc a militar a bandes de hardcore del seu Seattle natal. Més endavant deixava el soroll i es dedicava a cantar a les relacions humanes i divines amb una mena de folk-rock fosc i personal. Així segueix. Un disc molt aconsellable. David Bazan- bless this mess ("Curse Your Branches" Barsuk 2009)
