Ja em començo a cansar d'haver de parlar tant sovint del públic dels concerts. Si no ho faig, però, rebento. ¿Per què a les sales petites on s'hauria d'imposar el respecte vers l'escenari hi ha un percentatge tant elevat de cretins? (Fills de la gran puta seria més adequat.) Buagh.
Bé, obria la Laura Gibson amb un fragilitat gairebé desconcertant. Folk miniaturista sense el barroquisme d'una Joana Newsom ni la cruesa d'una Chan Marshall jove però també amb un discurs molt textual i d'una delicadesa immortal. Amb només la companyia de la seva veu i guitarra i de la melòdica, el plat, la trompeta, el teclat, el bombo i el cor d'un sol acompanyant polifònic ens ha sabut fer esboçar més d'un somriure de tendresa i alguns trets de pell gallinàcia. Segur que ha venut més discs avui que el mateix mes de l'any passat.
El plat fort era Port O'Brien. Una banda liderada per un pescador a part-time que saben transmetre el seu folk-rock contemporani i atemporal a vegades histriònic d'altres pausat amb una espontaneïtat despampanant. Cançons portuàries californianes amb aires del desert més clàssic mesclat amb un rock contemporani d'uns Arcade Fire sense megàfons ni milions de cordes. No han transmès la delicadesa dels seus discs però ens han fet passar una estona inoblidable. Autenticitat i entrega. Bones cançons i feedback amb el públic. Quan s'ha arribat a un punt en que la sovint sobrevalorada innovació és tant difícil (fora l'electrònica, més) l'essència i el discurs personal són la fusta que sura on ens hem d'agafar els nàufrags de la melomania.
Aquí pots veure un concert sencer molt semblant al que hem vist avui:
