No seré jo qui reivindiqui la magnitut artística de l'obra de Vila-Matas. És un punt i part, al menys en la narrativa espanyola que conec. Em fa pensar més en escriptors europeus de fa mig segle. El vaig conèixer amb "Doctor Pasavento" i no me n'he pogut allunyar.
Les seves novel·les són sovint detacades per una inventiva atípica però jo sempre l'he vist com un escriptor realista. Realista no en el sentit clàssic del terme aplicat a la literatura. És un escriptor que explica històries increibles de manera creible, fets especials que semblen quotidians. Això sí, en les pàgines de Vila-Matas hi ha molt d'assaig. Reflexiona amb fets i converses sobre l'identitat i la creació literària, sovint hi planejen casualitats i recerques d'alguna cosa cap enfora que apunta inequívocament cap endins. Sempre he tingut la sensació, segurament equivocada, que el que fa és reinterpretar i amanir la seva pròpia realitat.
En aquest llibre reflexiona sobre la identitat en una mena de conflicte generacional sobre la cultura de l'esforç mentre un fill tracta d'interpretar la vida del seu pare. Però això és el de menys. Els llibres de Vila-Matas són molt més que una trama. Comença amb una cita de Pierre Reverdy: "Necessito tanto tiempo para no hacer nada que no me queda tiempo para trabajar" i arrenca la novel·la.
