La nostra reencarnació preferida de Marc Bolan tornava Barcelona. L'expectació no era més gran però si més massiva. Amb dos nous disc sota el braç, Devendra segueix robant cors. Personalment crec que "Smokey Rolls Down Thunder Canyon" (XL 2007) és el seu pitjor disc però això no vol dir que sigui un disc dolent. L'altre no el compto perquè és de versions i encara no l'he sentit. Des que Michael Gira el descobrís i li publiqués l'espontani, casolà i meravellós "Oh me oh my..." (Young God 2002) ha plogut molt. Ha plogut en forma de música i èxit. Discs com "Rejoicing in the hands", "Niño rojo" (els 2, Young God 2004) o "Cripple crow" (XL 2005) ja són clàssics en les nostres discografies àvides de talent. I de talent n'hi sobra. Qui vol originalitat quan es te tanta personalitat?
Anem el gra: Amb una veu prodigiosa que per si sola ja faria les funcions de banda, Devendra s'ha començat a castrar. A castrar per donar corda a una troupe d'amiguets que saben apropar-se a qui saben que raja. Les seves aproximacions a la música llatina no fan el pes. El seu discurs entre Nick Drake i Marc Bolan ens va fascinar i segueix fascinant, allà és on Devendra és més Devendra. Igual els hi ha passat a les seves amigues (o ex?) Cocorosie. Del seu debut inmens farcit de personalitat han anat degenerant cap una cosa que ni és "chicha ni limoná"crec jo per culpa de les companyies i la generositat mal entesa.
No sé si m'he explicat gaire bé. Crec que gens. Resumint: Ell solet, amb la seva veu i una guitarra podria menjar-se qualsevol escenari. No li faria falta rodejar-se d'amics mediocres.
Aquí us penjo unes fotos. Són pèssimes però reflexen el que ahir vam veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada