Quan a vegades creus que entre masses de gent no t'hi sents còmode només per alguna raó semblant a les afinitats de paladar te n'adones que inclús dins unes certes coincidències en suposats plaers l'espècie no deixa de decebre't.
El concert d'avui havia d'haver estat en una sala molt petita. Així estava previst, però d'un aforament de 70 persones ha passat a una sala amb capacitat per 400. El continent no sempre és el problema principal, més aviat el contingut. Tot i altres experiències irritants similars, no intuïa amb prou lucidesa que un espai prou petit fos capaç d'albergar tant cretí per metre quadrat. La intuïció no deu ser el meu fort.
Una banda nova i jove. El hype de la temporada. Ai, il·lús de mi: aquí hauria d'haver trobat prou pistes... La música que proposen, tot i unes bases electròniques fosques i efectives, no feia pensar en que la vetllada es convertiria en una rave inclassificable post-capdesetmana. Els xiulets i l'excés de picades de mà no han estat el problema. Els artistes de l'escenari tampoc.
Assistir a la primera visita d'una banda que promet, que sona bé (la banda) i té un marcat to intimista hauria de ser un privilegi. No sé què pensar. ¿És perquè hi ha molta gent que va a concerts per explicar que hi ha estat, per si de cas, o és que hi ha molts altres que algú els enganya i els du a veure alguna cosa per la que no tenien cap interès o es regalen massa entrades? El fet és que hi ha una part de la població (aquí tornem a veure llum en l'espècie, només són uns quants) que sistemàticament parla als concerts. I de pas te'l rebenten, és clar. Moraleja: si vols veure bé un concert, en bones condicions, posa't a primera fila o queda't a casa. O ves al Palau o porta un AK47 carregat a la bossa. Ejem.
Musicalment (sobre l'escenari i als altaveus): crec que ens hem trobat el que esperàvem. Un concert curt però concís. Un repàs complert a l'únic disc de la banda. La baixa per esgotament de la guitarrista-teclista ens ha traslladat aquest debut amb menys matisos que a la gravació tot i que en els XX, ara tercet, domina l'entrecreuament de les veus ella/ell i la guitarra/baix subtil d'aquell pop o rock fosc dels vuitanta més punyent i ben trenat. Les percussions entre digitals i analògiques fan moure la cintura però les melodies tranquil·les però extremadament suggerents són el que fa viatjar de debò. Una banda que encara no tinc clar si escoltaré d'aquí uns anys però que m'haurà fet passar alguns dels millors moments sònics d'aquest any. Destil·len l'art de saber barrejar el millor del pop comercial dels últims anys i la foscor dels mags de les tenebres dels últims 40 anys. El cocktail resultant és d'aquells dels que demanaries la recepta.
Avui són obligatoris, demà jo ho veurem. Sempre podrem trobar-ne una altra (de banda, o de cockteleria).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada