Quan vaig sentir "Miquel a l'accés 14" em va passar alguna cosa. Quan em vaig comprar i mamar "Set tota la vida" vaig trontollar i el vaig haver de regalar al S que té bon gust i vivia lluny i allà tot i haver-hi molts CDs no el venien i intuïa o sabia que li agradaria. Ja era el quart llarg de la banda però a les coses bones millor arribar-hi tard que no fer-ho.
Presentant el seu nou disc han demostrat per enèssima vegada que no era un miratge.
Ells (o ell?) anomenen Nick Cave, Tom Waits i Leonard Cohen. I si aquest és l'imaginari del rerafons, el que trascendeix, sense aquests, o amb ells i amb molts d'altres, Mishima hi serien igualment. Si aquest país no fos tant petit potser no els hauriem arribat a sentir fa tres anys però també hi serien i serien igual de bons. Quan el talent i la coherència s'uneixen i s'expressen i a sobre la base surt de la llibertat i d'haver escoltat i processat prodigiosament bé Phil Spector, brit-pop del bò, Motown, la foscor dels 80, rock n roll, shoegazing, nou folk i rock contemporani entre d'altres el camí no pot ser un altre que l'èxit.
La secció rítmica és fonamental, la guitarra prim-mirada i paisatgista, el teclat acaronador i efectiu i la guitarra acústica i la veu i els textes acaben de construir un oasi cada cop menys solitari dins la música feta en la nostra llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada